Quin seria segons vostè el fenomen científic més significatiu del segle XXI? A pesar dels pocs anys transcorreguts, de segur que li vindrà a la ment algun dels recents descobriments i creacions en el camp de la ciència i la tecnologia. Podrien ocórrer coses com la seqüenciació del genoma humà, l’efecte anòmal dels neutrins, les propietats sorprenents del grafé, la demostració de la conjectura de Poincaré, la web 2.0 o la possible detecció del bossó d’Higgs, per anomenar alguns candidats possibles.

Però també pot ser-ho un altre que sol passar prou desapercebut: la massiva mobilització institucional de recursos darrere del foment de la “cultura científica” (i tècnica). “Cultura científica”, un nom nou per a una cosa no tan nova: la divulgació de la ciència, una activitat que compta amb diversos segles d’existència. Per mor d’esta aposta, un exèrcit de científics, comptant amb l’incentiu i el finançament de l’Estat, estan embarcats en una àmplia croada pedagògica, la d’educar científicament a la ciutadania. A les tradicionals conferències magistrals, s’afegeixen ara activitats de qualsevol tipus; moltes d’elles amb caire lúdic i interactiu com a festivals, fires, cafès, museus, jurats, tallers, entre altres. I això per no mencionar les possibilitats informatives que d’accés i de participació ofereix Internet. Amb aquest canvi de paradigma comunicatiu, se’ns revela cert això que el mitjà és el missatge. I en aquest cas el missatge és que la ciència és accessible, fàcil i divertida, la qual cosa connecta de ple amb l’esperit del terme “divulgació”: difondre un coneixement entre el populatxo; encara que hui diríem “públic” en compte de populatxo degut a les connotacions pejoratives d’aquest terme.

No obstant això, en l’actualitat ja no es parla tant de “divulgació científica”, denominació que es considera passada de moda; ni tampoc de “alfabetització científica”, un terme posterior, més específic i amb matisos pedagògics. L’expressió més actual és “foment i promoció de la cultura científica”, expressió que tampoc està exempta de problemes conceptuals, a causa de l’ambigüitat de la paraula “cultura”, els significats de la qual són diversos. I que es fan més complexos quan s’ha de decidir què és el que tots els públics haurien de saber sobre la ciència. Una qüestió que per desgràcia els agents involucrats donen per assentada i sobre la qual solen pensar poc, si és que l’han pensat una mica. Encara té molt de pes la imatge mítica i idealitzada de la ciència; una imatge sense massa base empírica, però un recurs fàcil a què qualsevol pot agafar-se sense necessitat justificació.

Què ha succeït perquè es poses en marxa una iniciativa d’aquest calat? Per a contestar a aqueix interrogant, es pot fer referència a moltes causes i explicacions, però, la veritat, no resulta fàcil donar una resposta, ni tampoc és la nostra comesa ara per ara. No obstant això, alguna de les metàfores que s’usen per a parlar del fenomen de què estem tractant poden ajudar a posar la qüestió en el seu lloc.

D’entre totes les expressions que volen sintetitzar aquest gran projecte cívico-educatiu destaca una, potser la més repetida: “acostar la ciència a la societat”. No cal molta profunditat analítica per a adonar-se que el que subjau a aquesta expressió retòrica és l’existència d’un allunyament o abisme entre ciència i societat; entre la comunitat de científics i el públic. Però atès que aquest allunyament no és recent ni que tampoc ha existit adés una preocupació per evitar que es donara, és lògic que ens preguntem què està passant.

El cas és que ens trobem davant de la major reconfiguració de les relacions coneixement expert i societat mai abans experimentada per cap societat. El paper dels ciutadans respecte del coneixement científic i el dels científics com a ciutadans ha patit i està patint la seua transformació més dràstica fins ara. Què ens oferirà aquesta reconfiguració és un enigma d’allò més interessant per moltes raons. Entre elles està el fet que afecta una de les dimensions socials del poder. La referida a la creació, possessió i distribució del coneixement en la societat. Recordem respecte d’això el dictum del major propagandista modern de la ciència, Francis Bacon: “saber és poder”; un saber que resulta evident que no es troba igualitàriament distribuït en la societat. Una conseqüència que es deriva d’això és que ens trobem és davant de la reestructuració del poder en la societat (no de tot ell, però sí d’una parcel·la seua).

Açò és un esperó que ens repta a embarcar-nos en esta empresa col·lectiva, a la que esperem contribuir preguntant-nos i reflexionant sobre el coneixement cientificotècnic i les seues implicacions socials. Ens hem parat a preguntar-nos què vol saber realment la gent sobre ciència? O és això entrar en un terreny perillós? Amb la gran aposta científica de principis del segle XXI, una iniciativa que cau exclusivament del costat de l’oferta, no es corre el perill que la distància entre la ciència i la gent es mantinga? O és que el que es pretén, encara que es diga el contrari? Perquè, en què consisteix aqueixa cultura científica que tot ciutadà hauria de conèixer?, i qui determina que això siga així?