No fa gaire una setmana, l’Associació Valenciana d’Antropologia va organitzar un acte d’homenatge a Joan Francesc Mira i Castera. No és el primer que se li fa, però sí que diria que és el primer que rep com a científic. Potser m’equivoque en açò. Encara que n’estiguera confós, hi ha rep menys dels que aquest home es mereix. Un científic discret, polifacètic, compromès, capdavanter i amb un grapat de trellat.

J. F. Mira pot ser un desconegut per a molts. O en tot cas conegut com a novel·lista prolífic o com articulista fi i subtil. O bé com a profund i creatiu assagista. O bé com a insigne traductor. (No em diran que era mentida lo de polifacètic, i això que, per ser breu, em deixe de banda algunes altes de les seues facetes). I és que gràcies a ell, a més de les seues pròpies obres, podem gaudir de la lectura d’obres cabdals de la literatura universal com són l’Odissea, La Divina Comèdia i els Evangelis. Ahí és no res. Amb aquest bagatge –sol bromejar Mira- Sant Pere no ha de demorar-lo molt en el seu trànsit a la vida eterna.

Però J. F. Mira, com a científic, és el primer antropòleg social del País Valencià. Mentre que a altres països i territoris l’Antropologia Social es va constituir a finals del segle XIX i principis del XX, ací va ser tardana –massa, si cap- i amb prou d’entrebancs. De fet el mateix Mira, en una decisió que podem no arribar a entendre, pràcticament renuncià a un brillant esdevenidor com a científic social a Princeton, on estava fent una estadia a finals dels anys 70. Sent allà, entre una posició en aqueixa universitat i un retorn incert al seu País, trià el seu País; per compromís cívic i polític ens dirà. I, efectivament, aquesta elecció, l’allunyà del cultiu empíric de l’Antropologia, per més que fóra un camp que ell va encetar al País Valencià. Tanmateix va servir per obrir el pas a altres antropòlegs i investigadors en l’estudi de la cultura valenciana.

A més, J. F. Mira es també el creador d’un dels actuals museus científics del País Valencià. Hi parle del Museu Valencià d’Etnologia, un museu que avui està orientat tant al públic que vol assabentar-se de la cultura valenciana com per als investigadors que hi volen aprofundir en el seu estudi. Vegeu sinó una de les seus ofertes, el Museu de la Paraula. Sobre les dificultats en la creació d’aquest museu, a l’acte d’homenatge, la Professora Cucó va recordar com Mira va recórrer de dalt a baix el territori valencià, en una furgona llogada, i amb més il·lusións que fons (públics), adquirint-ne peces de la cultura material valenciana.

Servisquen, doncs, aquestes paraules d’admiració i d’homenatge a Joan Francesc Mira, perquè l’homenatge és un dels carburants que mouen als científics. El sociòleg de la ciència R. K. Merton, un altre pioner en el seu camp, va estudiar els sistema de recompenses simbòliques en el món de la ciència. Els científics treballen per a buscar la veritat i ho fan desinteressadament; no per fer-se rics ni adquirir poder. A canvi la societat els premia amb el seu reconeixement i el dels col·legues; és pel prestigi. Les formes son variades: les citacions; el reconeixement per la prioritat d’un descobriment, àdhuc fins a donar-li el nom del descobridor, que és lo que s’anomena “eponímia”; els nomenaments com a càrrecs i la pertinença a societats i acadèmies; els homenatges i els premis.

Per acabar aquest exercici de reconeixement simbòlic, diria que Mira és un exemple de bona avinença entre les dues cultures. Si em deixen dir-ho així, el sant pare de la ciència de la cultura al País València i un referent indiscutible de la cultura valenciana, per no dir que és un magnífic divulgador tant quan escriu com quan parla.

En tot cas, què haguera sigut si Mira hagués romàs a Princeton? Seria un d’aqueixos científics espanyols reconeguts arreu del món com, per exemple, Francisco Ayala o Manuel Castells? A què i per què renuncien molts científics per tal de romandre al seu País? Realment els dóna la nostra societat el suport i reconeixement que mereixen als científics? Per què es fica tant d’entrebanc a la carrera científica a Espanya? De debò volen la societat i els polítics que els nostres joves segueixen el camí de la ciència?, un camí que avui segueix sent una carrera d’obstacles que deixa fóra a molta gent vàlida. Penseu-ho.