Si és que no tenim algun problema d’oïda o anem una miqueta despistats, en sentir parlar d’esteroides anabolitzants el primer que li sol vindre al cap a la gent són casos de dopatge en l’esport o el nom de determinats famosos com Arnold Schawarzenegger o Sylvester Stallone, els cossos dels quals han servit d’icones per al model transhumà del cíborg. Nogensmenys, des de fa més d’una dècada el seu ús va més enllà de l’àmbit esportiu i s’associa a patrons de consum recreatius. En els darrers anys, el País Valencià és l’autonomia on majors consums es reporten a causa de factors d’índole geogràfica i climatològica però també socioeconòmica. Afavorits pel context, durant els anys de bonança econòmica, molts jòvens van abandonar prompte els seus estudis -com revelen les estadístiques de fracàs escolar- i amb una certa capacitat adquisitiva van cercar en el consum d’esteroides anabolitzants una forma simbòlica de significar-se, per no dir de veure’s a si mateixos a través de la valoració que l’entorn social més proper els transmetia respecte del seu cos.

Així ho revela una investigació realitzada per Víctor Agulló, sociòleg i investigador del Departament de Sociologia i Antropologia Social de la Universitat de València. Aquests resultats els va palesar en l’acte de lectura de la seua Tesi Doctoral, titulada El consum recreatiu d’esteroides anabolitzants: una perspectiva sociològica que va rebre la qualificació d’excel•lent cum laude per unanimitat amb menció internacional. En el tribunal que la va avaluar va estar present el cèlebre sociòleg islandès Thorolfur Thorlindsson.

Per realitzar aquest estudi, el professor Agulló ha combinat diferents eines metodològiques. En primer lloc va efectuar un estudi de totes les notícies de premsa publicades sobre la matèria entre 2007-2011 en quatre periòdics de referència com ara El País, La Vanguardia, Levante-EMV i Las Províncias per conéixer les representacions socials del fenomen. Seguidament va radiografiar la investigació en l’àmbit a partir d’una anàlisi sociobibliográfica prenent com a referència les bases de dades “Scopus” i “Sociological Abstracts”. A partir d’aquest corpus de coneixement la tesi s’endinsa finalment en la caracterització sociològica del consumidor recreatiu mitjançant entrevistes en profunditat. Es tractaria d’un home jove d’entre 17 i 25 anys, amb estudis bàsics, freqüents problemes familiars, en bastants casos d’ideologia conservadora, resident en la unitat familiar i amb vincles laborals amb el gimnàs o el sector de seguretat privada. Els seus gustos musicals es decantarien per la música de discoteca i en alguns casos pel rap o l’hip-hop i entre les seues aficions es trobarien els cotxes esportius i la velocitat, o visionar pel•lícules bèl•liques o d’arts marcials. Resulta igualment freqüent que recorrega a rajos ultraviolats, depilació, tatuatges i altres decoracions corporals que vincula amb una prefixada idea del culte al cos. Altres trets que presentaria serien patrons alimentaris desajustats, l’existència d’una baixa autoestima respecte al propi cos i, fins i tot, la freqüent absència d’una figura masculina en la seua vida. I un fet molt destacable: la professió mèdica està fortament desacreditada entre aquest col•lectiu, que dóna una extraordinària credibilitat a l’experiència immediata, i a l’entorn propi, on tenen molt de pes l’opinió dels col•legues i, fins i tot, els propis venedors il•legals.

Com hem avançat, segons les últimes dades de la Fiscalia Antidroga de la Comunitat Valenciana, els esteroides anabolitzants s’han convertit en la droga el mercat negre de la qual mou el major volum de negoci, per sobre de la cocaïna. La gent la compra principalment a través d’Internet o, en menor mesura, en clíniques veterinàries i farmàcies. A diferència d’altres drogues el seu ús és més complex i diversificat, i existeix una molt baixa percepció sobre els riscos del seu consum. En gran mesura és una droga masculina perquè està vinculada a una determinada concepció i imatge de la masculinitat, encara que els seus efectes sobre ella acaben sent devastadors i clarament paradoxals: afeccions hepàtiques i renals, càncer, ginecomàstia (l’engrandiment patològic d’una o ambdues glàndules mamàries en l’home), alopècia, disfuncions sexuals, impotència, trencament de tendons, trastorns psicològics, entre uns altres. Quin panorama!

A part del grup que acabem d’esmentar, i en el qual se centra aquest estudi, el professor Agulló ha detectat altres perfils de consumidors d’estereoides anabolitzants que són molt interessants i sobre alguns dels quals amb prou feines hi ha investigació feta. Entre ells, òbviament, no estan els més coneguts. D’una banda, els esportistes professionals, encara que cada vegada hi ha més esportistes amateurs. D’altra banda, el fisioculturisme, àmbit on tradicionalment ha estat estès i acceptat l’ús dels esteroides anabolitzants. Possiblement, d’ací s’ha estès el seu ús entre els clients de molts gimnasos, els quals conformarien el segon grup de consumidors. Un tercer perfil, i un fet que resulta certament preocupant de cara a la salut pública, ho conformen els professionals dels cossos de seguretat i emergències, entre ells policies, bombers, militars, funcionaris de presons o vigilants de seguretat. En quart lloc, trobaríem que el seu ús també està estès entre grupuscles d’extrema dreta. Completa els perfils un últim subgrup que faria un ús diferent al de la resta de perfils i que estaria conformat per homosexuals, strippers o gogós on també s’està reportat un constant augment del seu consum.

Estem davant d’una problemàtica davant la qual caldria incidir en la informació. Per exemple, en els col•legis i en els llocs de potencial consum, així com l’articulació d’un codi ètic en els gimnasos. No obstant això, la informació per si sola no és prou. El coneixement sobre com la gent usa i dóna sentit i crèdit a la informació científica porta temps enviant senyals d’avís als professionals de la comunicació de la ciència que el model il•lustrat no funciona gens bé amb determinats individus. Per exemple, amb els que saben molt i amb els que saben poc. La qual cosa revela alguna cosa molt curiosa i xocant dels comunicadors i divulgadors de la ciència que els emparenta amb aquells individus als quals moltes vegades titllen de crèduls i que es deixen portar per creences anti o pseudocientífiques. Endevinen què?