P1220069 - copia

Procés d’excavació d’una ferramenta feta en sílex. El Salt (Alcoi)

10 del matí al laboratori. Acaben d’arribar quatre caixes amb els materials arqueològics d’un jaciment paleolític: instruments fets en sílex i calcària, fragments d’os de cérvol i cavall i algunes borses de carbons procedents de fogueres. Cada especialista es dedica a la seua feina i comença a distribuïr els seus materials per les taules del laboratori, classificant en base a la seua forma, la seua utilitat, la distribució espacial al jaciment, etc. Una figureta d’un cavall tallada en banya de cérvol apareix al fons d’una de les caixes amb una indicació: “Trobat accidentalment a 10 metres del límit de l’excavació”. Posteriorment, les dades es convertiran en gràfiques i percentatges i tractaran de buscar un fil conductor que unixca les peces del puzzle…

Però, què passaria si deixem volar la imaginació?

“8 de la vesprada d’un dia qualsevol fa uns quants milers d’anys, a les valls alcoianes, un grup de caçadors-recol·lectors torna al seu refugi rocós després d’una jornada de caça. De camí, s’han detingut a arreplegar unes quantes branques caigudes de pi i ginebre per a aprovisionar-se de llenya. En arribar, la resta del grup els rep amb alegria: tots estan famolencs. Una taca de carbons i cendres compactes els fan recordar l’última vegada que van ocupar l’abric tres estacions arrere, quan van marxar al pas de les manades de cérvols. Aparten els carbons i cendres de l’últim foc i encenen una foguera amb branques xicotetes a les quals van afegint unes altres de major calibre, per a col·locar damunt d’una llosa de pedra la carn de cavall caçada que ha sigut acuradament tallada en filets amb una fulla de sílex. Posteriorment, el grup satisfet pel gran sopar, comença a celebrar una vetlada sota un mantell d’estels. Una de les components del grup, probablement la més creativa, extrau de la seua butxaca de cuïr una flauta d’os, mulla els seus llavis i aconsegueix extraure d’ella notes simples però melòdiques. Aqueixes notes aconsegueixen calmar les tensions del dia, les preocupacions, els grans dubtes. L’endemà, dos xiquets juguen prop del campament. Un d’ells porta una figureta d’un cavall tallada pel seu avi. Els dos somien amb ser majors i veure una manada de cavalls, tal com ho expliquen els grans caçadors del grup. De sobte, les seues mares els criden des de l’abric, han d’anar a arreplegar branques seques ja que l’hivern s’acosta. Amb les preses del moment, la figureta serà abandonada accidentalment pel xiquet. Un oblit que es nodrirà d’una nova casualitat 45.000 anys després…”

Amb aquest relat fantasiós, inspirat en l’article de Janet D. Spector “Què significa aquest punxó?: Cap a una arqueologia feminista”, he intentat recuperar el gest humà que s’amaga darrere de cada troballa arqueològica. Sóc conscient que la ciència avança amb gràfics, taules i interpretacions. Però també me n’adone, al dia a dia del món arqueològic, que el que tractem de fer és desenterrar-nos a nosaltres mateixos, a les nostres actituts, a les nostres preocupacions ja des de l’origen dels temps. I açò només porta a un sentiment: emoció. A mi, personalment, m’emociona. M’emociona descobrir com vivien aquestes persones fa 50.000, 8.000 o 500 anys. Desenterrar la seua cultura material, els objectes que van deixar accidentalment o no, i interpretar-los. I de tant en tant, per què no, inventar-me una història. Perquè, al cap i a la fi, la Història o la reconstrucció d’històries ha existit sempre i l’ésser humà sempre ha sentit la necessitat d’explicar històries, de representar-se el passat. Ja siga en un laboratori o reunits al voltant d’un foc…