palmito

S’enrecordeu de la novel·la “El Món Perdut” de l’escriptor escocés A. Conan Doyle? Doncs bé, resulta que existeix. Sí, com ho llegiu. Existeixen éssers prehistòrics al món actual. De segur que allò que primer s’imagineu és la imatge d’un dinosaure feroç en mig d’una selva tropical. Tenint en compte que, amb gran probabilitat, el 95% de les persones que estiguen llegint açò hauran dibuixat aquesta imatge al seu cervell, vaig a tractar de desmuntar breument un tòpic que la societat, i en bona part el cinema, ens ha fet creure des que vam nàixer: el món prehistòric pertany al regne animal. I el món vegetal?, per què passa inadvertit? De fet, algú s’ha parat a pensar alguna volta (sí, li done molt al cap…) que quan un xiquet visita un zoo és capaç de reconèixer els animals més comuns i, no obstant això, no se li enssenya el que és un ametler, una olivera o un roser?

 

Endinsant-nos al món prehistòric vegetal, en petites zones relicte de Califòrnia, existeixen uns fòssils vivents anomenades secuoies. Aquestes coníferes gegants van ser les reines d’aquest planeta fa apròximadament 100 milions d’anys, durant el Cretàcic. I sí, són dinosaures gegants, ja que poden arribar als 110 metres d’alçada i viure milers d’anys.

 

El seu descobriment va ser molt semblant a l’argument de ciència ficció de l’obra de Conan Doyle. En la dècada dels anys quaranta, l’espècie Metasequoia glyptostroboides estava definida com una espècie vegetal extinta des de feia milions d’anys. Però fortuïtament, com passen la majoria de coses al món científic, el naturista T. Kahn adverteix a la comunitat científica que ha trobat un individu d’aquesta espècie (viu!) al costat d’un monestir a Xina. Anys després, una expedició de cientifícs es va llançar a la carrera de localitzar nous individus de secuoia, trobant unes poques poblacions que havien aconseguit mantenir-se al marge de l’extinció generalitzada. L’enviament de llavors d’aquest gènere a jardins botànics de tot el món va fer que, actualment, el visitant puga contemplar aquests autèntics dinosaures al segle XXI. Dit siga de pas, aquestes institucions botàniques actuen al mateix temps com a reservoris d’espècies que, de trobar-se únicament en estat silvestre, és probable que l’ésser humà ja s’haguera encarregat d’ocasionar la seua extinció a causa de la tala massiva i incontrolada de nombroses companyies fustereres.


Així que, la pròxima volta que s’emocioneu visitant un museu paleontològic amb restes de dinosaures, us convide a emocionar-vos també pensant en els fòssils vivents que habiten actualment entre nosaltres. Podeu estar pensant “ja, però no tenia pensat anar-me’n a Califòrnia aquestes vacances a veure les secuoies, el meu pressupost no em dóna per a tant…”. Tinc la solució: Chamaerops humilis o, per a entendre’ns, el margalló. Única espècie de palmera autòctona europea, relicte del bosc tropical del Terciari que inundava les latituds mediterrànies fa 60 milions d’anys. Ara no hi ha excusa, quan isqueu a la muntanya i observeu el margalló només començar a caminar, podreu estar segurs d’estar en un museu d’autèntics fòssils vivents.