Una temporada a les Açores

Capelinhos, a l’oest de l’illa de Faial (2014) foto de Maria Salvador

El més constant a les illes és el vent. El vent no hi arriba, sempre hi és. El que arriben són els vaixells i els avions, si la boira no s’amuntona sobre la pista d’aterratge i deixa de ser visible. Sort dels fars, pels dies de boira. Amb vaixells, arriben mariners que vénen del Carib o d’Anglaterra, turistes alemanys i holandesos en creuers que s’anomenen Europa, i arriben becaris. Becaris del continent —com ells anomenen el Portugal continental—: espanyols, uns pocs belgues i francesos.

Les illes centrals de les Açores tenen en Pico el punt d’inflexió, un volcà magnífic, que apareix i desapareix, com la pista d’aterratge de Faial i que fa que a Faial una puga patir la peresa
contemplativa, una manera de ser i mirar l’horitzó transformat en eixa terra negra que fa aturar-se. Quin passatemps millor que el de contemplar tot el dia com els núvols van arrossegant-se pel vessant de la muntanya fins arribar al Piquinho, que a vegades, fins i tot a l’estiu, es corona amb un barret blanc.

És el que es busca, amorrat a l’espill de la finestreta de l’avió, les línies de la muntanya rere els núvols. A vegades, es veu sencera alguna illa, el perfil abrupte, signe del vulcanisme de la zona. Arriben mariners i aprenents de mariners en vaixells, que poden ser de càrrega o de vela, i porten rom a les bodegues i jóvens que quan paren a l’illa, obliden els marejos, la sal i el fred, quan ballen i toquen la guitarra. Holandesos que imiten cantants de country americà, barbuts i amb botes, parelles fetes dalt del vaivé de l’embarcació, dones i hòmens als quals se’ls nota la duresa, i la bellesa, del que han viscut a la pell i a la conversa.

Turistes, com deia, en creuers, jubilats amb diners que poden permetre’s fer el que diuen que no han fet en la seua joventut, quant a penes uns dies en les illes per veure Capelinhos (un apegat que aparegué al 57 fruit d’una sèrie d’erupcions volcàniques i que té aspecte d’un desert lunar a prop de la mar) i per veure el gran cràter de Caldeira, normalment embromada. O iots privats de luxe o velers romàntics.

I cada cert temps, gener o març, juliol o novembre, arriben grups de jóvens de diferents parts d’Europa, que o bé perquè busquen aventures o bé perquè fugen del desert laboral del seu país, passaran uns mesos treballant: en vivers mig a construir, en empreses de whale watching, al jardí botànic o com a ajudants d’investigació en el camp estrela de la zona: la biologia marina i la gestió dels recursos pesquers. Les experiències seran bones o dolentes, depenent de l’empresa, el científic o el projecte, en un sistema que fa aigües i on es dediquem a flotar.

Des de l’illa, no tan menuda com la més menuda, Corvo, ni tan gran com São Miguel, amb la presència del vent, sembla que el temps tinga la seua pròpia mesura i les setmanes semblen
mesos. Serà el propi ritme que creix de la roca negra, i l’escena del volcà que desapareix i apareix, o la sensació d’estar lluny, almenys temporalment, del que ocorre a fora. I fora és tot això que ens va empényer lluny. I que imagine semblant per molts companys a prop de la trentena, o ja en ella, temporers de la ciència, temporers de la faena, amb una vida resolta només uns mesos —encara que molts sense assegurança mèdica, només amb assegurançalaboral—, i la incertesa apegada a les butxaques. Flotar, sobreviure, projectar-se la vida de sis mesos a onze mesos, fins que isca alguna altra cosa, beca o contracte, alguna altra cosa temporal.

La peresa contemplativa faialenca pot acompanyar-se amb una cervesa, Sagres o Superbock, líquid barat, per a nosaltres, als bars d’Horta, la capital. O pots mirar la badia de Porto Pim, al bar de Porto Pim, i imaginar quan els baleners arribaven amb el catxalot per especejar-lo i dur-lo a la fàbrica de les balenes, on feien olis del greix, o imaginar la Dama de Porto Pim, de Tabucchi. O imaginar el Beagle atracant a l’illa veïna, Terceira, més de cent-cinquanta anys abans. Per acompanyar el vent amb històries de l’illa, de les illes, els contes, els diaris, o les nostres històries, teixides al llarg dels mesos, converses per fer tolerable la incertesa i el mal que ens fa la situació al nostre país. Converses per riure també, per acompanyar xiulits, per gaudir dels paisatges, el pas de les balenes blaves i els mariners, per dissipar la por, per fer de la nostra existència, la persistència, com el vent.

Maria Salvador Lluch
Biòloga