El coneixement i la riquesa de les nacions

El creixement econòmic ha estat una preocupació dels economistes des dels temps d’Adam Smith. A la dècada de 1950 es va demostrar que la visió convencional de l’economia a soles podia donar compte del 10% del creixement econòmic dels Estats Units. Un economista es va referir a eixa diferència, un 90%, com una mesura de la nostra ignorància. Un altre va denominar-lo canvi tecnològic: d’alguna, manera, eixe canvi feia que el capital i el treball foren més productius.

La caixa negra del canvi tecnològic es va obrir a partir de 1990. I, en eixe moment, va quedar clar que els factors de producció més importants ja no eren els convencionals -la terra, el treball i el capital-, sinó les idees, la gent i les coses.

Immediatament es varen adoptar models per descobrir les interaccions d’estos factors i per desenvolupar polítiques de creixement econòmic basades en el coneixement. Va ser el cas del model lineal d’innovació: ciència bàsica, investigació i desenvolupament, aplicacions, difusió de les innovacions… Este model ja havia rebut moltes crítiques, però ofereix als responsables de polítiques una forma molt simple de quantificar i avaluar paràmetres: percentatge de gasto dedicat a la I+D, captació de fons, número de publicacions i patents. Però la paradoxa europea, per este model, planteja un problema: els països de la unió europea son líders en producció científica, però esta producció no es tradueix en creació d’innovacions que generen riquesa.

Un model alternatiu està basat en la noció de sistemes d’innovació. Un sistema d’este tipus consta d’una sèrie d’elements o nodes: institucions dels sectors públic i privat. Estos nodes duen a terme activitats, individuals o conjuntes, que produeixen, difonen i empren coneixements econòmicament útils, coneixements que poden ser nous o no… I, d’esta manera, s’inicien, s’importen, es modifiquen i es difonen noves tecnologies. Estes xarxes d’innovació estan plenes de bucles de retroalimentació i, en elles, ja no es tan important la taxa de creació de nous coneixements com el flux de coneixements dins del sistema. Ara bé, este model no es tan útil per als responsables de polítiques perquè no proporciona un conjunt simple de paràmetres per definir l’estat del sistema

Vull parlar-vos, ara, d’un dels productes estrella d’una companyia que és un dels exemples d’èxit empresarial del sector de les noves tecnologies de la informació i comunicació. Este producte és un iphone, un iphone 5 (sí, ja sé que ha eixit l’iphone 6).

Paradoxa: Apple és una companyia que no ha desenvolupat noves tecnologies i components. Apple és una companyia que ha integrat tecnologies existents en un producte, dissenyant-lo perquè siga bonic i simple d’emprar. Una altra paradoxa: Apple va rebre ajudes públiques directes i indirectes durant tota la seua història. Ajudes directes durant els primers estadis de vida de l’empresa. Ajudes mitjançant l’accés a tecnologies que varen desenvolupar-se gràcies a programes d’investigació de distintes agències del govern federal dels Estats Units. Ajudes mitjançant les polítiques desenvolupades per afavorir les empreses americanes.

Apple ha obtingut un èxit extraordinari i uns beneficis sense precedents que, per cert, no tributen als Estats Units, gràcies a què ha navegat sobre una ona d’inversions massives de l’estat en les tecnologies revolucionaries que es troben en un iphone o en un ipad. Una xarxa descentralitzada d’agències del govern federal dels Estats Units varen tindre la visió d’invertir quantitats enormes de diners en tecnologies que pensaren que pogueren tindre un gran impacte.  Parlem del departament d’energia, de la fundació nacional per la ciència, del departament de defensa, mitjançant l’agència d’investigació de projectes avançats de defensa… I parlem de tecnologies com microprocessadors, memòries d’accés aleatori dinàmic, discos durs, Internet, bateries d’ió liti, pantalles de cristall líquid, processat digital de senyals, tecnologies de xarxes cel·lulars, GPS, pantalles tàctils, intel·ligència artificial amb interfase de veu, o siga, SIRI… Alguna contribució de fora dels Estats Units? Sí: el protocol HTTP i el llenguatge HTML, desenvolupats al CERN…

En un moment en què es reclama la lil·liputització de l’estat, el cas que hem comentat, analitzat per l’economista Mariana Mazzucato al seu llibre El Estado Emprendedor (RBA) és un recordatori de la necessitat d’un estat fort amb espais d’acció lliures d’ingerències polítiques. I això ens fa tornar a la paradoxa europea: quina ha estat la visió estratègica de la comissió? Quins han estat els recursos econòmics dedicats? Quin ha estat el període d’inversions? Quins països determinen i controlen la política d’investigació de la Unió Europea?

I, baixant al nivell de l’Estat Espanyol, tant per la part del Govern Central com per la de la Generalitat  Valenciana, ens podem preguntar quins recursos es dediquen a la investigació? Quina és la participació privada? Quina és la visió que existeix per la gestió d’eixos recursos? Realment invertim a llarg termini en àrees on podem efectivament innovar amb la finalitat de conduir al creixement?