Un lloc comú a l’hora de parlar del coneixement públic de la ciència és el llibre de Snow Les dues cultures. Snow hi explica com, durant la dècada de 1930, els intel·lectuals literaris començaren a parlar d’ells mateixos com els intel·lectuals sense més, com si no n’hi haguera d’altres. El resultat va ser que els coneixements científics foren expulsats de l’àmbit de la cultura. Però no totalment, és clar. Al cap i a la fi, la cultura es pot definir com un conjunt de coneixements, literaris, artístics, històrics i, també, científics…

La mateixa idea, la expressà Bertrand Russell en el discurs que va llegir en rebre el Premi Kalinga de Popularització de La Ciència de la Unesco el 1958. En aquest discurs, Russell comentava com la cultura als països occidentals era vista principalment com una cosa que tenia a veure amb la literatura, l’art i l’historia, cosa que ell considerava un allunyament, un empobriment, de la tradició renaixentista…

Considerem un exemple. El 1999 es publicà a Alemanya el llibre La cultura: tot el que cal saber, de Dietrich Schwanitz. L’autor va estudiar filologia anglesa, història i filosofia, i fou professor de cultura i literatura anglesa a la Universitat d’Hamburg. Tot un erudit… En la contraportada de l’edició de butxaca de l’obra podem llegir: “Aquesta és una obra per a aquells que volen tenir una relació viva amb el saber, sense fórmules ni barreres. Per als qui pensen que la tasca més útil de la cultura és enriquir les nostres vides i ajudar a conèixer-nos millor.” Sens dubte, una obra perfecta per conèixer què és la cultura, no? En l’índex, l’únic capítol dedicat a la ciència es titula concepcions científiques del món. Té 38 pàgines. Comparem. L’extensió del llibre és de gairebé 1000 pàgines; el capítol dedicat a la història de la música en té 43… Títols de les seccions d’aquest capítol dedicat a la ciència: la universitat i les seues disciplines, el progrés de les ciències, evolució, Einstein i la teoria de la relativitat, Freud i la psique, societat. Aquest llibre ha tingut una gran difusió a l’estat espanyol. Una persona culta, per tant, segons aquest erudit, té prou a conèixer un poc d’evolució (cinc pàgines i mitja) i un poc de la teoria de la relativitat (cinc pàgines). Sense oblidar Freud, és clar: pense que no es el moment de debatre ací si la psicoanàlisi és una ciència o una pseudociència. Per cert, Schwanitz dedica sis pàgines a l’obra de Goethe Faust…

No ens ha d’estranyar, per tant, que s’haja de reivindicar des de la ciència el seu paper en la cultura. Sense anar més lluny, en la presentació de la Setmana Europea de la Ciència i la Tecnologia que s’organitzà no fa gaires anys, el comissionat europeu d’Investigació, Philippe Busquin, comentava: “El meu desig és veure que la ciència ha esdevingut part integrant de la nostra cultura a Europa.”

Cal ser justos: hi ha unes altres visions, de més equilibrades. Com ara la que proporciona Charles van Doren en el seu llibre Breu història del saber: la cultura a l’abast de tots. L’autor ha sigut vicedirector de l’Institut d’Investigacions Filosòfiques de Chicago i editor de l’Enciclopèdia Britànica, i és doctor en matemàtiques i literatura. Dos capítols dedicats a la ciència: el 8, “La invenció del mètode científic” −37 pàgines−, i el 13, “El segle XX: ciència i tecnologia” −46 pàgines. Això en un llibre d’unes 575 pàgines. Entre altres coses: Copèrnic, Tycho Brahe, Gilbert, Kepler, Galileu, Descartes, Newton… El problema de la vida, com funciona l’ADN, la mida de l’univers, el Big bang i l’àtom primordial, el principi d’incertesa de Heisenberg, l’hivernacle terrestre, les màquines de Turing, el desafiament de la sida… Quina diferència, no? Però hi ha més en aquest llibre. El capítol 15, amb el qual es tanca, té com a títol “Els pròxims cent anys” i té 48 pàgines. De les 18 seccions que el componen, 12 estan directament relacionades amb la tecnociència i les seues conseqüències socials… Ordinadors: la fase següent, el problema moral de les màquines intel·ligents, el caos: una nova ciència, explorant el sistema solar, la hipòtesi Gaia, enginyeria genètica, el mapa del genoma humà, la rebel·lió dels ordinadors…

Van Doren no va poder parlar del futur sense parlar de tecnociència. I això ens porta a una qüestió, que és, al meu parer, fonamental. Si una persona no comprèn el significat de la ciència, difícilment entendrà el present i el futur. Sí, és necessari donar als nostres fills i filles una sòlida formació científica perquè siguen advocats, cuiners, artistes o, fins i tot, biòlegs o químics, i perquè entenguen, ara i en el futur, el món en què viuen…

Fernando Sapiña-Navarro

Institut de Ciència dels Materials, Parc Científic, Universitat de València

Imatge: José Luis Prieto Marín. Remenat de xampinyons, 2009. Fotografia.

Imatge premiada en la 7a edició del Certamen Nacional de Fotografia Científica (FOTCIENCIA) convocat per la FECYT i el CSIC.