Tenim una certa tendència a pensar que lo nou es percebut immediatament com a tal i que, per tant, els nous coneixements s’incorporen de forma quasi instantánea al llibre de la ciència. Però aquesta visió està allunyada de la realitat.

Pensem en Stanley Prusiner. En els anys 60 del segle XX es va proposar que algunes encefalopaties espongiformes transmissibles, com el mal de les vaques boges i la seua variant humana, la malaltia de Creutzfeldt-Jakob, eren causades per un agent infecciós constituït únicament per proteïnes. Prusiner va passar del terreny de la hipòtesi al dels fets i, en 1982, anuncià que el seu equip havia identificat una proteïna que era l’agent patogen causant de les encefalopaties espongiformes. Durant anys, la comunitat científica considerà Stanley Prusiner un heretge, per defensar l’existència d’aquest nou agent infecciós, al què denominà prió. No obstant, la seua perseverança i el seu empenyorament acabaren per convèncer als seus col•legues i a la resta del món de la importància del seu descobriment. Prusiner va rebre el Premi Nobel de Medicina en 1997.

Pensem en Barry Marshall i Robin Warren. En 1982 descobriren la presència d’un bacteri, Heliobacter pylori, en els estómacs de pacients amb gastritis cróniques i úlceres de gàstriques. A més, Warren i Marshall proposaren que molts dels casos de gastritis i úlceres d’estómac havien d’estar causats per la infecció per aquest bacteri. I proposaren l’ús d’antibiòtics per a tractar molts casos de gastritis. Hi hagué molt d’escepticisme. Abans, s’havia proposat la presència de bacteris en l’estómac, però sense èxit. I, en aqueix moment, es pensava que cap bacteri podia viure en l’estómac, donades les grans concentracions d’àcid, i que l’éstres o la ingestió de menjars molt especiats provocaba les gastritis i les úlceres. En 1994, els instituts nacionals de salut dels estats units informaren que moltes ulceres duodenals i gàstriques recurrents eren causades per Heliobacter pylori, i recomanaren la inclusión d’antibiòtics en les teràpies per al tractament d’aquestes malalties. L’any 2005, Warren i Marshall reberen el Premi Nobel de Medicina.

El Premi Nobel de Química de 2011, concedit a Daniel Shechtman, entra dins d’aquesta categoria. El 8 d’abril de 1982, mentre estava en una estada sabàtica en els Estats Units, Shechtman observà, en estudiar mitjançant difracció d’electrons un aliatge metàl•lic que contenia alumini i manganés, l’existència d’un eix de simetria que, d’acord amb a lògica de l’ordenació dels cristalls clàssics, no podia existir. Dos anys després, Shechtman publicà junt amb els seus col•laboradors aquestes observacions, suggerint que aqueix patró de difracció era el resultat d’una estructura cristal•lina que mancava de simetria traslacional. I, al mig d’una oposició en alguns casos aferrissada, com la de Linus Pauling, Shechtman hi va insistir, i va ser prou tossut i voluntariós per seguir endavant.

Em vénen al cap aquests exemples quan pense en el canvi climàtic. Un dels arguments emprats pels negacionistes és que alguna cosa rara hi ha d’haver-hi en la ciència del canvi climàtic quan no tots els científics estan d’acord. Un argument que, com veiem, no està sustentat en la història de la ciència: pot haver-hi desacord però, amb el temps, s’imposa el pes de les evidències…

Fernando Sapiña
Institut de Ciència dels Materials, Parc Científic, Universitat de València