Notícies com esta demostren una vegada més que hi ha falta de connexió entre la societat i la comunitat cientìfica. Els avanços científics només es coneixen quan a algun periodista se li ocurrix un titular sucós capaç de cridar l’atenció del gran públic. Com un exemple clar, tinguérem cabreig monumental de genetistes de tot el món per un article en The New York Times de fa unes setmanes. Els fets ocorregueren de la següent forma. Un grup de genetistes demostrà el que molts havien demostrat ja, la seqüència del genoma d’una persona no definix exactament quines malalties va a patir una persona durant la seua vida. L’article demostra una vegada més que l’ambient és molt important en el desenvolupament de les malalties. Encara que l’article no era massa bo ni nou, si que li agradà a un periodista d’eixe important diari i li dedicà un article amb el seu corresponent títol impactant. Per descomptat, esta acció alçà butllofes entre els genetistes per la forma “injusta” amb la que el periodista havia transformat la informació i com havia obviat els resultats científics preliminars sobre este tema.

Un dels articles que més m’agradaren sobre la polèmica, va ser el post de Luke Jostins en el blog Genomes Unzipped. Este investigador afirma que l’article no descorix la panacea universal, però reconeix que l’autor ha sabut arribar als mitjans i, així, ha sigut capaç d’arribar a la societat. A més a més, fa autocrítica i, encara que ell mateix ha publicat articles sobre el tema traent les mateixes conclusions, admet que no ha sabut transmetre-ho a la gent.

A banda que molts periodistes no entenen de ciència, i altres abusen dels titulares, el que és evident és que la majoria dels científics no expliquen ni compartixen les seues investigacions més enllà de les publicacions en revistes especialitzades. Per descomptat, no és necessari que tots els científics escriguen en un blog i tinguen perfil en totes les xarxes socials, però si deurien conèixer com comunicar-se amb el gran públic. En Espanya açò pot arribar a ser una necessitat. Quant més allunyada estiga la comunitat científica de la societat, menys soroll fan els retalls en I + D. És més, estic convençut de que l’opinió pública entendria millor als científics si explicaren en què es gasten cada un dels euros dels contribuents, no per desconfiança, sino perquè així sabrien que l’única cosa que intenten fer amb el seu treball és millorar la seua vida.

El científic ha d’adaptar-se als nous temps i tractar de compartir el seu treball a través dels nous mitjas com si fóra un ésser viu evolucionant davant un nou ambient. I, com en la biologia, és qüestió d’adaptar-se o morir.

I tu, creus que els científics deurien compartir totes les seues investigacions? Seria útil o inútil? T’agradaria que els científics explicaren en què estan treballant? Creus que els polítics s’ho pensarien dues vegades abans de retallar en I + D si la gent coneguera en què s’està investigant? I si son investigacions en entitats privades, també les deuen compartir?

Imagen: Marc Whatieu