Destaquen la meva mirada dolça, encara que segurament sigui a causa de les meves pestanyes, i aquesta caiguda d’ulls que tinc quan em fan enrojolar. Somric amb uns llavis prims i suaus coronats per alguna piga que m’apropa al mite de Norma Jean, doncs el meu cos també és escultural. Dues orelles una miqueta hirsutes i quatre potes.

– Quatre potes?
– Sí, i una cua.
– Cua?
– Sí, de vegades jugo amb ella i sense adonar-me’n em faig pessigolles als sis mugrons.
– Sis mugrons? Per això sí que ja no passo! Fes-me el favor d’encendre la webcam o començaré a pensar que ets… Si us plau, no és que desconfiï del que m’has dit però encén-la perquè pugui sortir de dubtes.

Volia passar inadvertida però veig que no puc, i la veritat és que amagar els meus 600 quilos i 30 litres diaris de llet al meu braguer és complicat. Encara que eviti usar la càmera del portàtil, no sé si és la meva veu o quina altra cosa, però al final sempre m’acaben demanant que la connecti.

– Si us plau, no em miris amb aquesta cara i no m’anomenis Daisy. No, no, crec que hi hagi hagut cap error. Que et dic que no sóc la Daisy!

Abans em feia vergonya perquè en veure’m solien preguntar-me per què no era lila, però és que ara s’han entossudit en que sóc la neozelandesa Daisy. Ella també és una vaca frisona però la nostra llet és una miqueta diferent. A la Daisy l’han denominat la vaca hipoal·lergènica perquè uns investigadors de l’AgResearch han modificat el seu genoma per a que expressi dos microRNA capaços d’inhibir la producció de la ß-lactoglobulina en la llet, un proteïna al·lergògena en el 2% dels espanyols menors d’un any.

El meu professor de teatre em va dir que potser si em vestia de vaca i em ficava en el paper podia arribar a entendre el perquè s’havia publicat la notícia de la vaca Daisy i no s’havia quedat estrictament en l’àmbit científic. Sí, sé que és una estratègia molt poc comuna però em va semblar divertida. De tota manera segueixo sense entendre res, i a sobre aquesta disfressa m’està donant molta calor. Em llevo la disfressa de vaca i a veure si buscant informació sobre la Daisy arribo a entendre una mica més. Vaig de mitjà en mitjà i veig que l’avanç científic s’ha tractat, en general, seguint la pauta de la nota de premsa d’una agència de notícies (entre d’altres 1,2,3), i en un cas generant opinió. Pretenc anar més enllà, em fascinen els microRNA, i arribo a l’article científic original, la nota de premsa del centre d’investigació i un petit butlletí per resoldre dubtes sobre la Daisy, a més d’informació sobre aquesta al·lèrgia alimentària.

Em faig la idea que la Daisy és tan sols, tot i que s’hagin invertit 12 anys d’experimentació, un dels tants passos en el procés per trobar una via alternativa a les ja existents per alterar la composició de la llet de boví i així disminuir al·lèrgies. Produeix una llet amb menys ß-lactoglobulina però amb més caseïnes, proteïnes també potencialment al·lergògenes, encara que aquestes sí estan presents a la llet materna. Primer es necessiten proves pilot per després passar a la producció real, i podríem dir que la Daisy és com una vaca pilot a la qual encara se li han d’ajustar moltes peces. Ha nascut sense cua, un petit dany col·lateral que encara s’ha d’estudiar per si ha estat efecte del procés de modificació del genoma o bé degut a d’altres causes. La producció de llet ha estat induïda hormonalment, així que tampoc saben si a una lactació natural la llet mantindria la seva composició. M’agrada i m’interessa el tema, tinc formació en agronomia i actualment els microRNA són objecte del meu estudi científic, però mentre els resultats encara no són definitius, segueixo preguntant-me si la Daisy hauria de ser focus d’interès general.

Fa un mes, al costat d’altres membres de Pirates, vàrem assistir al Campus Gutenberg, una escola d’estiu sobre comunicació i cultura científica. En un dels tallers es va proposar el context d’experiments realitzats en animals model com a mitjà per a entendre malalties humanes i posteriorment desenvolupar nous fàrmacs. Alguns dels participants no eren partidaris d’informar sobre els avenços fins que no s’haguessin traslladat dels animals model a humans. És a dir, que pot haver-hi casos en els quals un avenç en termes científics no hauria de ser notícia en els mitjans públics.

Aquests dies pensava en el cas del càncer, que no és una malaltia sinó el conjunt de més de 200 que, tot i que tenen característiques comunes, són malalties molt complexes i diferents entre elles. Ingents esforços econòmics i humans s’inverteixen en aquesta línia d’investigació i totes les setmanes tenim alguna notícia del descobriment d’un gen o un marcador relacionat amb el càncer, millores en en el desenvolupament de tractaments més específics, resultats en ciència bàsica que permetran entendre millor el càncer. Jo mateixa em vaig sorprendre pensant que en els mitjans generalistes potser no haurien de dir-nos res fins que no es trobi la solució definitiva per una o una altra malaltia.

En uns casos sí i en d’altres no, tinc dubtes i segueixo amb el meu debat intern preguntant-me: Què és el que fa que un pas endavant en una investigació sigui notícia? Han de traslladar-se a la societat els resultats intermedis o solament els finals? Podem arribar a insensibilitzar a la població amb la publicació d’avenços intermedis? Publicar en mitjans de comunicació és tan sols una estratègia més per aconseguir finançament? Qui ha de decidir quin avenç científic és un fet noticiable?

Imatge: Devouring the News de BaboMike