Sempre que escolte les paraules “fugida de cervells“, m’imagine un vaixell ple de cervells xicotets, grisos i amb bufanda marró pujant trists a un vell vaixell de principis de segle XX la destinació del qual es troba a més d’una setmana de viatge. Són cervells densos i plens de coneixement que necessiten fugir per a poder desenvolupar-se i créixer còmodament. No troben una altra eixida.

Aquesta representació tan gràfica i literal no coincideix en absolut amb la realitat. No hem de pensar que cada cervell és independent dels altres. El que realment ocorre és que el cervell d’un país a poc a poc es va fent més xicotet, va perdent coneixement i capacitats tècniques. Cada xicotet cervell es porta un trosset del cervell col·lectiu i este és l’autèntic drama.

A Espanya esta fugida no és nova, ha ocorregut constantment des de fa molts anys. Tots aquells que ens movem en l’àmbit científic coneixem a més d’una persona que després d’acabar la tesi s’ha marxat a l’estranger, ja siga a Sant Diego o a Munich, a continuar amb la seua carrera científica. Però últimament, les persones que emigren al nostre voltant són més. I cada vegada més. El que abans era una ferida que sagnava de tant en tant, ara sembla una hemorràgia, una hemorràgia de coneixement.

I el pitjor és que els que manen ho justifiquen i ho prefereixen, demostrant, o bé la seua ignorància del funcionament de la ciència i la innovació, o bé la seua ignorància de les possibles conseqüències d’este fenomen. Esperem que la pressió dels investigadors de tota Europa i d’alguns premis Nobel perquè no hi haja retallades en els pressupostos de R+D a nivell europeu aconseguisca parar aquesta hemorràgia. I tu, per què creus que retallen més en recerca que en altres sectors? A qui creus que beneficia? Penses que estos investigadors tornaran algún día? Cóm perjudica esta manca d’inversió al conjunt de la societat?