Entre el 3350-3100 a.C., mes de juny, a 3210 msnm als Alps de la Vall d’Ötz (Itàlia): Un home d’1,60 m d’alçada, uns 50 kg de pes i 46 anys d’edat camina fermament per l’alta muntanya italiana. Ens situem a l’Europa d’inicis de l’Edat del Coure pel que, per a fer-nos una idea, el monument de Stonehenge, a Anglaterra, encara no s’havia construït, igual que les sorprenents piràmides de Gizeh, les quals no es construiran fins 600 anys després. Però Ötzi, nom amb el qual la comunitat científica li ha batejat, no té res a envejar al nostre Decathlon: porta un abric de pell de cabra, sabates de cuir farcides d’herba a manera d’aïllant, una espècie de leggings de cuir i una caputxa de pell d’ós. Emprèn la marxa preparat, ja que transporta amb si mateix un gran arc de teix; un carcaix amb 14 fletxes, majoritàriament inacabades; esca i pedrenyal per a fer foc; recipients fets d’escorça de bedoll on guarda les brases embolicades en fulles i una destral de coure. No obstant això, Ötzi no es troba en bon estat de salut: té dolències en les articulacions, les seues dents presenten un fort desgast, el seu intestí està infectat de tricocèfals i les seues ungles presenten unes ranures transversals (“línies de Beau-Reil”) que indiquen un fort estrès al sistema immunològic. Unes dotze hores abans de morir, va encendre una foguera per a cuinar el que seria el seu últim menjar: una barreja de carn amb cereals. L’endemà, al nostre personatge li va sorprendre la mort. Algú, atacant-li per l’esquena, li va disparar una fletxa que va penetrar fins a quedar a pocs centímetres del seu pulmó esquerre. Així, Ötzi va quedar sepultat per les neus successives caigudes a la vall, fins que la casualitat històrica (sempre omnipresent!) va voler que uns alpinistes toparen amb ell al 1991.

Però no solament Ötzi ha suposat una font incalculable d’informació sobre la forma de vida fa milers d’anys. Són coneguts els casos de restes humanes trobades a torberes del continent europeu, de l’Edat del Ferro o d’època romana, presentant moltes d’elles indicis d’haver patit una mort violenta: l’home de Tollund, la dona de Huldremose, l’home de Lindow o l’home de Grauballe. Què tenen d’especial aquestes troballes en comparació amb instruments fets en pedra, ceràmica o en metall? D’una banda, la seua excepcionalitat, ja que la matèria orgànica constitueix un document extremadament fràgil que, en molt poques ocasions, arriba a poder ser analitzat per l’arqueòleg. Únicament en condicions d’extrema humitat o aridesa, amb l’absència d’oxígen, les bactèries no troben la “comoditat” necessària per a desenvolupar-se, impedint-se la degradació natural. Però, d’altra banda, aquestes restes excepcionals són el punt de partida per a extraure informació tan valuosa que, sota condicions normals, es perdria per a sempre: quants anys tenia l’individu al moment de la seua mort?, quina era la seua alçada en vida?, va patir algun tipus de traumatisme?, quina dieta seguia?, quina era la seua procedència geogràfica? etc.

Any 2012 d.C., mes de setembre, a 378 msnm a Bunyol (València): Després d’un dinar familiar, em dedique a un dels meus passatemps favorits en la típica casa de camp vella plena de “microhistòries” familiars. A la golfa del meu avi em trobe amb diverses ferramentes agrícoles desgastades i algunes cistelles d’espart. No eren eixos objectes els que es van trobar en nombrosos poblats lacustres del Neolític, com La Draga: instrumental en fusta i restes de fibres vegetals conservant tot el seu trenat? En l’aperitiu campestre una tapa d’olives de color negre lluent s’ha consumit en menys de cinc minuts, deixant les restes de vint ossos. La meua ment, de manera inconscient, tracta de cercar l’arxiu en el qual guarde la imatge d’un bol d’olives conservades a Pompeya després de l’erupció del Vesubi (els sorprendria l’erupció volcànica a una família romana a meitat d’un aperitiu?). A la vesprada s’alça una brisa fresca que convida a passejar-se pels pins propers a la casa. Observant les restes de pinyes caigudes al sòl el meu avi m’explica que, quan ell era xicotet, era molt comú que alguns jornalers es guanyaren un sou extra recol·lectant les pinyes del pi pinyoner, pel seu alt valor nutritiu. No va ser, precisament, als nivells del Paleolític superior de la Cova de Nerja on es van trobar nombroses bràctees de pinyes carbonitzades com a resultat de la seua recol·lecció i exposició a la calor del foc per al seu consum?

Torne a casa amb dues sensacions a flor de pell. La primera d’elles, la necessitat de cercar i conservar aqueixa excepcionalitat que aporta la matèria orgànica al registre arqueològic. Són eixos elements els que ens recorden l’enorme proximitat que s’estableix amb persones que van viure sobre aquest planeta mil·lennis abans que nosaltres. Per mitjà de les restes humanes conservades sota determinades condicions l’humà d’avui en dia pot posar cara als autors de les piràmides egípcies, a aquells que van iniciar les primeres immersions al camp de l’àlgebra, l’astronomia o la medicina. Podem confeccionar una petita cistella d’espart sabent, sobre una base empírica, que les tècniques que ens ensenyen els nostres avis estan documentades ja al 5000 a.C. Fins i tot eixirem a la muntanya, amb les nostres botes quechua, enrecordant-nos d’aquells “Ötzis” que ja tenien els seus trucs per a anar ben equipats contra les inclemències del temps. L’altra sensació que em provoca la conservació d’eixa excepcionalitat té un sentit, potser, més transcendental, com a resultat d’una visita a la Sala de les Mòmies del Museu del Caire. Recorde entrar en una habitació xicoteta sense aire condicionat, salvaguardada per un egipci amb pinta d’estar cansat del turisme. Allí es conservaven en vitrines els cossos de faraons com ara Tutmosis IV, Seti I o Ramsés V. Allí estaven els responsables de la creació de piràmides, mastabes i hipogeus per a la conservació del seu cos i ànima al Més Enllà, al costat de tot tipus d’objectes i aliments necessaris durant el seu viatge. Van dedicar setmanes a realitzar acuradament tot el procés d’embalsamament i dècades en la construcció de les seues tombes per a complir l’objectiu de ser immortals. I allí, en aqueixa sala del museu, descansen eternament a causa de l’alineació casual de condicions propícies per a la seua conservació. Em vaig acomiadar d’aquella sala dibuixant un somriure al meu rostre i pensant “Mira per on, després de milers d’anys, han aconseguit precisament ser immortals”. I és que, com diu la cançó de Manel, són les coses bones de passar a l’eternitat…

 

Imatge: Sandàlies neolítiques de la Cueva de los Murciélagos. V mil·leni a.C. (MAN)