Porta del Paradís, de Ghiberti (Florència)

En una entrada anterior reflexionàvem sobre el concepte de patrimoni i la necessitat de ser accessible al conjunt de la societat, creant espais de memòria col·lectiva. Efectivament, sense aquesta funció social tot patrimoni cultural deixa de tindre sentit per a la seva conservació.

En aquesta nova entrada, continuació de l’anterior, llance una pregunta a l’aire: a qui pertany el passat? Lluny de ser una pregunta innocent, és una qüestió d’extrema actualitat últimament: edificis històrics en ruïnes, excavacions arqueològiques paralitzades, castells, monestirs i esglésies en risc de desaparició. Elements, tots ells, declarats en perill d’extinció per part d’administracions públiques que es veuen incapaces de fer front a l’enorme cost que suposa la seua protecció, la seua restauració i la posada en valor. A això caldria sumar-li el fet (afortunadament!) que Espanya conté 43 Béns declarats Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Aquesta quantitat de peces del puzzle de la memòria col·lectiva, com es manté? Per descomptat, la situació econòmica actual no ajuda. Enmig d’aquest temporal que afecta el patrimoni s’ha fet gran ressò la participació de la iniciativa privada en la seua investigació, protecció i difusió. Són nombrosos els exemples, encara que potser la veïna Itàlia ha estat la protagonista als debats suscitats arran de la privatització d’alguns dels seus monuments emblemàtics: la restauració de la Porta del Paradís de Ghiberti ha estat encomanada a una fàbrica de Pedres Dures de Florència, al mateix temps que el Coliseu romà serà rehabilitat a càrrec de Diego della Valle, director de l’empresa de sabates Tod’s. Això sí: aquest últim pagarà la suma de 25 milions d’euros calculada per a la seua restauració, a canvi de l’explotació exclusiva durant quinze anys de la imatge del monument. Els exemples segueixen: a la Fontana di Trevi també li ha eixit patrocinador per costejar l’ensorrament d’uns estucs procedents de la cornisa, l’empresa d’aigua embotellada Acqua Claudia. La que va ser centre de saviesa i coneixement a l’Antiguitat, la Grècia clàssica, també es troba buscant noves fórmules que introdueixen capital privat al seu patrimoni arqueològic, element principal d’atracció turística del país i convertit gran part del mateix en ruïnes a causa de l’asfixiant crisi que atrapa l’Europa mediterrània.

La privatització de la gestió cultural de nombrosos monuments ha estat objecte d’un fort debat entre els professionals del sector. Molts hi veuen un gran risc de perdre el seu sentit, aquesta essència de la qual parlàvem en l’anterior entrada: donar accessibilitat al conjunt de la societat, sense ànim de lucre en això. Personalment, no sé el que pensaria l’emperador Vespasià en veure la imatge del seu amfiteatre en multitut de cartells publicitaris. Probablement, inclús li agradaria la idea, en la mania que tenien els romans de tot allò que implicara publicitar l’Imperi. Més enllà de l’anècdota, el que sí crec cada vegada amb més fermesa és que no podem confiar l’enorme tasca que suposa preservar la memòria històrica únicament en mans d’administracions públiques i governs que canvien cada quatre anys, mudant de la nit al dia també els seus interessos i iniciatives. Ha de ser una tasca amb una projecció a llarg termini i, per què no, recolzada en la iniciativa privada. Si part del capital d’una empresa (de sabates, d’aigües o del que siga) pot dirigir-se en finançar la restauració i la posada en valor de monuments i jaciments que aportaran una major aproximació entre la societat i el seu passat, benvingut siga. La línia invisible en aquesta qüestió són els límits que s’han de traçar necessàriament, aquests límits que marquen la diferència entre finançar la rehabilitació d’un monestir o posar un hotel o balneari que acabe per danyar l’essència mateixa del patrimoni. Difícil equilibri.