dilution

Una de les característiques dels fenòmens paranormals és que la seua intensitat decreix amb el temps. Aquesta és una de les moltes idees que apareixen en el llibre d’Henri Broch i Georges Charpak Devenez sorciers, devenez savants, publicat en castellà com Conviértase en brujo, conviértase en sabio a l’any 2003. Per a il·lustrar aquesta afirmació, els autors se centren en el cas de la telequinesi, el poder de desplaçar objectes a distància només amb la concentració mental. Cap a l’any 1850, els seus practicants eren capaços de moure taules pesades, d’un centenar de quilos. Unes dècades més tard, ja només eren capaços de desplaçar casseroles i utensilis de cuina. Cap a 1970 podien moure objectes xicotets, com peces d’escacs. I, a principis del segle XXI, amb un gran esforç de concentració, aconsegueixen desplaçar trossos de paper, d’un pes d’un gram. Així que, en poc més de cent cinquanta anys, a mesura que els mecanismes de control s’han fet més precisos, la intensitat de la telequinesi ha disminuït en un factor cent mil.

Quan vaig llegir aquest llibre fa uns anys, em va venir al cap un dels més celebrats miracles de Sant Vicent Ferrer. D’estudiant a Barcelona li van prohibir fer miracles. En una de les seues anades i tornades per la ciutat, un obrer va caure d’una bastida i va cridar socors, i el futur sant va detindre la seua caiguda, deixant-lo suspès en l’aire. Va anar llavors a demanar permís per poder realitzar el miracle, permís que li va ser concedit. I va tornar i va fer descendir a l’obrer, que va salvar la seua vida. En el procés de canonització de Sant Vicent consten vuit-cents seixanta miracles. Ferran Escoda, en la ressenya que va publicar a El País del llibre de Joan Francesc Mira Sant Vicent Ferrer, vida i llegenda d’un predicador, assenyala que cap altre sant el supera en capacitat miraculosa i afig, amb raó, que “no sembla que vaja a perdre el lloc perquè els temps actuals són puntosament científics, i l’Església ja no santifica amb aquella alegria”.

Entre en la pàgina web d’una empresa que produeix productes homeopàtics. Vaig a l’apartat en el que comenten les afeccions que poden tractar: afonia, al·lèrgia, mal de cap, estrès, grip, hemorroides, marejos, problemes de pell, tos… Tenint en compte la feresa amb la qual els seus creients ataquen a la medicina al·lopàtica, esperava una altra cosa: càncer, còlera, diabetis tipus I, diftèria, ébola, hepatitis, malària, meningitis, poliomielitis, xarampió, sida, tifus, tuberculosi, varicel·la… I em pregunte si, amb el temps, no haurà disminuït el nombre i la gravetat de les afeccions tractables amb l’homeopatia.