Ciència DIY – Una aproximació alternativa de l’experimentació científica?*

El Dr Brian Degger és doctor en Biotecnologia Molecular per la Universitat Tecnològica de Queensland, a Austràlia. Com a membre de la comunitat “fes-ho tu mateix” (de l’anglès Do It Yourself (DIY), o Maker Community) Brian elabora seminaris i tallers sobre Biologia DIY, tractant temes com la dissecció de polps o els bioplàstics. Usa metodologies científiques i de codi obert (programari lliure), col·laborant amb artistes i tecnòlegs, per a explorar creativament la recerca en Biologia DIY, els cultius de bacteris, l’accessibilitat tecnològica i la ciència de codi obert. A Newcastle ha iniciat al costat d’altres col·laboradors un espai dedicat a les iniciatives DIY (Makerspace). Brian publica ocasionalment al blog transitlab.org. El pots seguir a Twitter a l’adreça @drbrian.

La ciència DIY és probablement la ciència més antiga. De fet, veig als alquimistes com els científics DIY de la il·lustració. En temps més recents, personatges com Darwin o Mendel, els interprete com a representants d’eixa curiositat DIY en els científics del seu moment. Des del meu punt de vista, la força del moviment DIY actual es potencia a causa del superàvit de materials, d’informació, educació i xarxes. La meua motivació per a ser part d’aquest moviment ve de la idea que la ciència no ha de ser domini únic d’institucions acadèmiques o industrials, sinó que ha de democratitzar-se.

Des del punt de vista del públic, algunes de les àrees temàtiques es presten més a la ciència DIY que unes altres. Un bon exemple és la cerca d’asteroides, que requereix instrumentals senzills i barats. En aquesta comunitat científica es considera que els amateurs produeixen bones i vàlides contribucions, col·laborant amb científics professionals, on alguns descobriments de rellevància es verifiquen posteriorment en observatoris acadèmics. D’una forma similar, en l’àrea de la salut, la genòmica ha cridat l’atenció permetent a la gent compartir la informació del seu codi genètic. La biologia DIY es percep públicament i per les agències amb una naturalesa diferent, a causa de les grans possibilitats que sorgeixen en aquesta immensa àrea de l’enginyeria genètica (IG). No obstant açò, la biologia DIY és molt més que modificació genètica (GM); també tracta sobre cuina, fermentació, panificació, la cura i el cultiu de plantes. L’atractiu de la biologia DIY és que pot basar-se en les eines típiques d’una cuina domèstica i ens pot inspirar d’una forma que l’acadèmia no pot. La IG és una especialització que s’ha convertit en possibilitat solament després d’aprendre tècniques més bàsiques, com ho poden ser el cultiu de microbis, plantes i animals.

En el seu format més simple la biologia DIY s’acosta al pressupost zero. Pel preu d’un cafè pots fer una extracció bàsica d’ADN, experimentar les meravelles de la fosforescència bacteriana i preparar un cultiu d’una colònia de dàfnies o artèmies. Amb uns pocs euros més, una webcam es pot convertir en un microscopi. El seu baix cost no implica que aquest instrument no siga sofisticat. Aquests senzills experiments ens poden informar sobre processos com l’autoregulació, estratègies de purificació, les relacions entre presa-depredador, cicles de vida complexos, per enumerar alguns casos. Com a activitat en comunitat, tant les preguntes com les dades apareixen com a resultat de l’anàlisi experimental de forma àmplia pel mateix públic, en comptes de precisa. Fins a cert punt aquest tipus de metodologia hauria de ser separada del model (també important) de la col·laboració oberta distribuïda (de l’anglès “crowd sourcing”) en la ciència acadèmica, tal com és el cas de la classificació de galàxies (Galaxy Zoo).

Per a mi, la biologia DIY va començar amb sistemes de micromecenatge, influenciada per projectes d’artistes que usaven la biologia com a material del seu treball (pigwings). No obstant açò, actualment una gran quantitat dels biòlegs DIY posseeixen formació en computació o enginyeria. La qual cosa no sorprèn massa en saber que els grups de biologia DIY normalment es desenvolupen a partir dels espais consolidats dels laboratoris hackers (de l’anglès hackerspace, hacklab, hackspace,…), com l’és DIYBIO MCR del MADLAB, a Manchester. Després de col·laborar amb una institució acadèmica i ser finançada per una beca de la Wellcome Trust, DIYBIO MCR s’ha traslladat a un espai més propici, on es poden dur a terme experiments més complexos. Un altre model són els laboratoris nòmades (de fet http://hackteria.org/?p=1848 és un laboratori científic del grup Nomadic Science Lab de 5 dies de durada que s’emplaça en un bar a Praga), en els quals el laboratori es traslladen a diferents llocs. Un laboratori construït per un temps limitat.

En el context de la GM, aquest tipus de laboratoris ofereixen l’atmosfera, la seguretat i la tècnica per a guiar a la persona a través de les complexitats de la biotecnologia. La biologia DIY funciona… si prèviament saps com fer biologia. És una extensió del laboratori acadèmic en la comunitat, per a les aventures casolanes o per a les nostres incursions en el garatge. Els projectes de comunitat es financen a través d’agències compromeses amb la ciència (com és el cas de la Wellcome Trust), les pàgines de micromecenatge (com Kickstarter), o els museus o donacions particulars que es comprometen amb l’activitat científica. Encara que els practicants de la DIYBio moltes de les vegades no poden adquirir nous equips, sí que es beneficien dels intensos cicles de renovació de l’equipament de la comunitat científica, que produeix un superàvit de màquines que necessiten recol·locar-se. Amb la inestabilitat de les empreses de nova creació (startups) del sector de la biotecnologia, les ofertes per liquidació són també una font de tecnologia per a la DIYBio. Una altra via és l’auto-fabricació dels instruments propis per mitjà d’electrònica comuna, usant plataformes de desenvolupament com Arduino, com per exemple Openpcr, un equip de PCR finançada per Kickstarter.

Un exemple d’èxit d’un projecte DIYBio sota la dinàmica del micromecenatge és el mapa microbià de DIYBio-MCR, en el qual es van arreplegar mostres de bacteris en parades d’autobús. A tots els participants se’ls va instruir en la recollida de bacteris de l’ambient, i les dades resultants es van visualitzar en forma de mapa. El significat d’aquest mapa encara s’ha d’interpretar. Personalment ho entenc com un model per a altres projectes científics, ja que es va dissenyar en col·laboració amb un laboratori de biologia, i amb el permís de l’ajuntament per a arreplegar mostres en les parades d’autobús.

Des del punt de vista de la seguretat, la majoria de la biologia DIY no provoca majors problemes que els que apareixen en una cuina domèstica, en les fleques o les cerveseries. Es treballa amb “menjar”, es cultiven organismes específics (com succeeix amb l’elaboració del pa o del iogurt) usant medis selectius, es persegueix minimitzar o eliminar la contaminació externa usant tècniques asèptiques, usant calor, pressió, alcohol i lleixius per a inactivar experiments.

L’extensa comunitat de biòlegs DIY intercanvien de forma regular informació, consells, i es pregunten dubtes i qüestions a través de fòrums com el de http://diybio.org. Tot açò és molt important, ja que ofereix l’oportunitat de criticar quins experiments s’estan desenvolupant. Per exemple, fa poc un pòster proposava l’ús d’un lentivirus per a transformar cèl·lules mamíferes. Ràpidament es va suggerir que el procediment no era segur, ja que s’incloïa un risc cap a la persona que feia l’experiment, la qual cosa contundentment no entrava dins dels límits de la biologia DIY. Aquest punt és de summa importància. La gent pensa que la majoria de les coses en la seua vida diària es controlen a causa del risc (per exemple, el control contra l’enverinament alimentari), per la qual cosa han oblidat que són responsables de la seua pròpia seguretat (o ho han fet influenciats per uns altres), i que no tot el que es pot fer ha de finalment fer-se.

També hem accedit a pàgines com instructables per al desenvolupament d’equips de laboratori, i openwetware per a materials, protocols i recursos. Per descomptat, estem presents en les xarxes socials com Twitter, Facebook o Google+.

El moviment de la biologia DIY actual és jove, però ja ha generat grups, infraestructures, instrumental i projectes. En els laboratoris acadèmics, els experiments de biologia sintètica es desenvolupen per a obtenir sensors biològics. El repte següent per a la biologia DIY serà començar a accedir a aquestes línies de desenvolupament, crear dispositius que puguen ser compartits fàcilment i que actuen com a llavor d’expansió, la qual cosa representaria una autèntica democratització. Podríem trobar-nos que els biosensors foren part de l’“Internet de les Coses” en les nostres cases, cuines i llocs de treball.

*Aquest article va ser publicat amb llicència creative commons al blog SpotOn de l’editorial Nature, la traducció del qual publiquem al blog de Piratas de la Ciencia sota el permís explícit del seu autor. 

(Traducció feta per Eva Alloza Anguiano)