Una visió dels nous museus i centres de ciència

Quina és la data de caducitat de l’exposició permanent d’un museu? Em feia aquesta pregunta mentre escoltava una classe de museologia i museografia impartida per Ignasi López, sotsdirector de l’àrea de ciència, recerca i medi ambient de la Fundació La Caixa. Imagine que les peces de la col·lecció d’un museu estaran sempre allí, definint el concepte sempre com el temps en el qual aqueixa peça romanga sense degradar-se, siga exposada al públic i no es venga. El públic va a veure originals, volem veure la pelvis Elvis i el crani nº5 Miguelón a Atapuerca, o les pintures de les coves de Altamira, encara que per a preservar-les ara només podem visitar una excel·lent reproducció. Però, és necessari tenir una exposició permanent o una col·lecció pròpia? Cap a on hauria d’encaminar-se el concepte dels nous museus i centres de ciència? Quin sentit tenen les exposicions permanents en models trencadors i participatius com pot ser la Science Gallery de Dublin?

Escric aquestes lletres perquè em vaig remoure en la meua cadira en veure la proposta en 2011 de Michael John Gorman, director de la Science Gallery, per a les futures institucions culturals, incloent per descomptat els centres i museus de ciència. Resumeix en una llista els deu punts clau que s’han de canviar per a crear els museus i centres de ciència del segle XXI.

Escanejant aquesta llista em sorprenc imaginant un lloc on el visitant no solament llija panells o active palanques, sinó que se senta art i part d’aqueix procés de creació i descobriment. Museus molt més propers als laboratoris de recerca i a la societat. Espais que permeten el diàleg entre cadascun d’aquests actors i puguen donar resposta als reptes en els quals la societat es veu immersa. Museus capaços de moure’s fins al saló de la teua casa i que et munten una carpa, però que no solament et conviden a experimentar sinó que també mantinguen els ulls oberts a les teues reaccions i interpretacions.

Em fixe en el que hauria de ser una entitat cultural del segle XXI i tampoc la sent tan futurista o allunyada del que ja existeix actualment. La tecnologia ha canviat el nostre dia a dia, fins i tot la nostra mentalitat, solament és necessari que s’acabe de filtrar en espais menys flexibles i dinàmics, com per exemple les exposicions permanents. La ciència ja està donant xicotets passos per a ser més participativa, i potser els museus podrien ser aqueix punt de trobada entre els ciutadans i els científics, una peça més de la ciència ciutadana. Les arts i les ciències ja no caminen separades, existeixen punts de trobada entre elles tant en el procés de recerca com en la reformulació dels seus discursos. El 92’8% dels visitants enquestats de l’exposició Cavernes i Artzar preferirien que les exposicions científiques també inclogueren art, i és que encara que anem a veure ciència també volem que siga bonica, que ens atrape, que connecte amb els nostres sentiments. D’altra banda, en molts camps científics la interdisciplinarietat és normal, ja han passat a la història aquells experiments fets per una sola persona. Actualment la col·laboració entre diferents branques de la ciència és la tònica general, dins dels departaments es reuneixen perfils molt variats, i per nombre no vull ni explicar els autors que hi ha sota els experiments del Higgs. Naixen per onsevulla espais de treball en els quals es barregen dissenyadors amb programadors, artistes, físics o comunicadors, i tot açò ja existeix.

És necessari que rumiem sobre aquestes idees i que els nous museus siguen permeables a tots els moviments que s’estan desenvolupant fora i dins dels museus. Crear aqueix flux d’assistència i participació de dins a fora i de fora a dins. Alimentar i promoure dinàmiques que trenquen les parets de vidre dels museus. Els centres i museus de ciència han de prendre el protagonisme i implicar-se de forma molt directa en els processos participatius entre la ciència i la ciutadania perquè al seu torn es retroalimenten.

Tot açò per a dir-vos que jo m’apunte a un viatge temàtic pels millors i més innovadors museus i centres de ciència. Que sí, que em vull passejar per la meca de l’Exploratorium, la Science Gallery, l’Ars Electronica, tots els que incloga el paquet turístic i els que estan per venir. Para açò sí que em pose la polsereta!


Ref.: The Future of Science Museums: Ten Shifts Shaping our Cultural Institutions pàg. 89 (2011) Dr Michael John Gorman, director, The Science Gallery, Trinity College Dublin
Foto: Science Museum de Phil Rogers