Cap al top ten divulgatiu!

Aquest matí, mentre em dirigia rutinàriament al treball, el locutor de la ràdio feia un repàs pel top ten de la música actual. He de reconèixer la sorpresa que et produeix saber tararear cançons que desconeixies haver-les escoltat. El subconscient, diuen. Per deformació professional em preguntava “I quins seran els top ten quant a jaciments arqueològics en divulgació?”. Eixa reflexió m’ha portat a una conclusió: els jaciments ibers estan de moda. I si açò és així, és a dir, si la gent sap explicar com és un jaciment iber, és perquè les institucions i professionals directament responsables d’aquest Patrimoni les obrin al públic. Les “rutes dels ibers” agrupen nombrosos jaciments de la cultura ibera de Catalunya, Aragó, País Valencià, Castella-la Manxa, Murcia o Andalusia.

Sense anar més lluny, el passat cap de setmana del 14 i 15 de setembre, es van celebrar les VI Jornades de Portes Obertes de la Bastida de les Alcusses, a Moixent. L’èxit d’aquestes jornades divulgatives del jaciment, al meu entendre, és la forma en què es busca que el participant es veja insert al poblat iber i aconseguisca traslladar-se segles enrere. Per a açò, l’ambientació basada en iberes amb vestits de lli, guerrers amb falcates i fins i tot un genet de l’èlit social, van ser peces clau per a aconseguir l’objectiu. Però, a més, estava present un factor fonamental en la divulgació: el discurs. Maneres de divulgar hi ha moltes, però eficaces no tantes. És a dir: divulgació sí, però amb un discurs científic de fons el més rigorós possible. En el cas de Moixent, el fil conductor de la “visita teatralitzada” ho va protagonitzar la troballa, durant la campanya d’excavació del 2010, d’un dipòsit intencionat d’armes, ofrenes d’aliments, gots ceràmics, fusta carbonitzada i claus de ferro. Aquest conjunt va ser interpretat per l’equip d’arqueòlegs com un ritual realitzat en la porta principal d’accés al poblat de gran valor simbòlic per als habitants del lloc.

Des de l’entrada dels visitants al poblat es produïa la interacció entre aquests i els personatges ibers, situats en diferents punts del jaciment. D’aquesta manera, i amb un to anecdòtic i amigable que omplia de “vida” un poblat ja mort, s’anava construint o reconstruint una historieta que portava al punt final de la visita, marcat per la representació del ritual en la porta.

Al món acadèmic, hi ha opinions a favor i en contra de les activitats divulgatives basades en una “teatralització”. Personalment, crec que continuem massa estancats en el discurs científic, tècnic i especialitzat que concerneix únicament a deu més que ens dediquem al mateix. Si ens omplim la boca dient que el patrimoni és públic, el açò és de tots, hauria de perseguir-se una major socialització del mateix. No solament des dels professionals del sector, sinó que la mateixa societat hauria d’exigir eixa divulgació i expressar com digereix millor la informació. Entre altres coses, ens evitaríem diversos tòpics instal·lats en l’arqueologia (sobretot els que concerneixen a l’arqueologia d’urgència, com ben es retraten en aquest blog), a part d’enemistats eternes amb els arqueòlegs per ser els responsables de “parar les obres” o de “descobrir” coses prohibides a la resta de la societat darrere d’eixes tanques metàl·liques. És clar que, en aquest punt, els arqueòlegs d’excavacions d’urgència es troben amb terminis, pressions de les Administracions, sous pagats al sisè mes d’espera, etc. que dificulten enormement la tasca divulgativa.

I en aquesta qüestió llance un apunt final: Què passa amb les tesis doctorals? Què passa amb aquelles beques o contractes predoctorals d’organismes públics que serveixen d’ajuda econòmica per a dur a terme un projecte d’investigació? Doncs que, la majoria de les voltes, acaba sent un llibre guardat en un armari de portes de cristall a qualsevol Departament de qualsevol Universitat. Pense que vivim un moment de canvi en la concepció de fronteres tancades entre disciplines. Comencem a obrir els ulls a la multidisciplinarietat i a saber que un arqueòleg necessita la història, però també la geologia, la geografia, la biologia, l’estadística o fins i tot la química. No deuria servir-nos com a excusa l’argument de “és que jo no em dedique a la recerca sobre les cèl·lules mare” o eixa frase del passat “les Humanitats no tenen aplicació social”. Si a priori no la té, caldrà buscar-la, ja que la societat ha destinat part de diners públics en què es duga a terme, així que alguna cosa interessant haurà de dir eixe llibre recolzat en un armari. I la divulgació és un camp tremendament ampli… teatralitzat o no.

Imatge: Personatges ibers a les VI Jornades de Portes Obertes de la Bastida de les Alcusses (Moixent).