alineament

Jordi s’alça un dia i es troba malament. Li costa un poc respirar i no acaba de despertar-se del tot. Decideix anar a urgències encara que mai li han agradat eixos llargs passadissos i veure a tanta gent angoixada. Li rep una jove doctora que amablement li explica que li han de fer una anàlisi genètica per a oferir-li el millor medicament possible per a la seua dolència. Parla molt ràpid i utilitza paraules tècniques que sempre sonen llunyanes com a genoma, farmacogenòmica i seqüenciació. Per descomptat, accepta i signa el paper que la jove li ofereix. A les tres setmanes torna a la consulta i li expliquen que el diagnòstic és clar, es confirma que va heretar dels seus pares una malaltia respiratòria que no li va a abandonar mai. Però açò no és tot, també li informen que molt probablement tindrà càncer en pocs anys i que ha de començar a cuidar-se i a fer-se proves cada sis mesos. “Adéu a la visita diària a l’oficina”, remuga pensant en el nou local que han obert en el seu barri en el qual es pot beure i fumar en un ambient més que agradable.

Sembla una història d’un futur llunyà, però no ho és. Les tecnologies de seqüenciació d’ADN estan evolucionant tan ràpidament que en els països més avançats ja estan debatent sobre les lleis que regularan les anàlisis genètiques. Un dels possibles casos podria ser el que es descriu en esta breu història. Una persona es troba malament, va al metge i este decideix fer-li algunes proves entre les quals es troba una anàlisi genètica. És tan barat seqüenciar i analitzar tot el genoma, que les anàlisis ja no són selectius, són complets. Després de l’anàlisi, troben que el pacient també té una mutació que està associada a alt risc de càncer. El metge informa a la persona i des d’eixe moment, la vida del pacient canvia per complet sense esperar-ho.

En tot aquest procés hi ha moltes decisions que prendre i molt que informar. Informar al pacient de quin tipus d’anàlisi se li va a fer. O no. Informar al pacient de què significa que et seqüencien el genoma. Que la pèrdua de privadesa podria ser catastròfica tant per a l’individu com pels seus predecessors i descendents. Compartir la teua informació amb altres institucions. O no. Entendre i signar un consentiment informat de la prova. O no. Alguna vegada has signat un consentiment quan et trauen sang per a una analítica rutinària? Té sentit fer-ho en aquest tipus de proves? Pot el pacient triar si vol conèixer les mutacions que li han trobat i viure tranquil·lament en la més absoluta ignorància? El metge ha de/pot callar davant aqueixa situació? O ha de fer tot el possible per allargar la vida de la persona? El debat està ací. S’ha de discutir molt i estesament, consultar a experts i a associacions de pacients i organitzacions socials i empresarials. No estem parlant d’una anàlisi rutinària, estem parlant que en alguna base de dades accessible des d’un ordinador, es trobarà la teua seqüència d’ADN, eixa seqüència que no pots canviar i que sempre et definirà biològicament. I també s’ha d’educar i informar bé als pacients. Queda un dur treball per davant i esperem que sobretot romanga l’interès general. O no.

 

Imatge: Shaury