Qüestions de risc

Si estàs interessat en la comprensió pública de la ciència, tard o d’hora acabes llegint llibres i articles sobre el risc i la seva percepció. L’anècdota que obri el llibre de David Ropeik How risky is it, really? penso que és una bona mostra de la complexitat del problema.

David descriu una reunió en Needham, un suburbi de Boston, en la dècada dels vuitanta. La va cobrir com a periodista per una televisió. En un col·legi s’havien detectat quantitats mínimes de tricloroetè en l’aire de la biblioteca i d’una classe. El tricloroetè és un compost tòxic i cancerigen, però les quantitats detectades eren molt menudes, tant que no sobrepassaven els límits d’exposició de la legislació americana. A David li va cridar l’atenció la indignada intervenció d’una mare que pensava que la seva filla desenvoluparia un càncer si no es realitzava cap intervenció. La mare parlava amb la seva filla de 10 anys al costat, mentre acabava un cigar més dels molts que portava fumats aquesta nit…

Les noves tècniques de detecció analítica poden detectar quantitats cada vegada menors de substàncies perilloses en l’aire, l’aigua o els aliments. De fet, en molts casos som capaços de detectar concentracions de substàncies tòxiques tan petites que el risc associat a la seva exposició és a tots els efectes zero. I això ens planteja dilemes, com en el cas de l’escola de Needham. Una opció seria no fer rés, atès que el risc és pràcticament zero. A l’altre costat de l’espectre d’actuacions estaria el tancament i la neteja del col·legi. Però el tancament implica que els nens haurien de distribuir-se per altres escoles. Per tant, hi hauria un impacte sobre la seva educació: el grup es fraccionaria i els estudiants haurien d’integrar-se en grups nous. A més, els nens haurien de desplaçar-se a les noves escoles, que estaran més allunyades de les seves cases. I aquesta opció comportaria un cost econòmic molt important. Sembla, per tant, que una opció més assenyada implicaria tancar la biblioteca i la classe afectades, localitzar les fonts de tricloroetè, i eliminar-les.

En aquesta anècdota, no obstant això, el fet més destacat és la diferència entre riscos reals i percepció d’aquests riscos: la mare era una fumadora compulsiva, i aquest consum convertia a la seva filla en una fumadora passiva. Aquest risc quantificable, no obstant això, no mereixia l’atenció de la mare, que solament es preocupava per un risc pràcticament inexistent. M’agradaria poder afirmar que aquesta anècdota és un cas extrem, però no ho és. Existeixen múltiples casos que mostren que els humans tenim por de riscos mínims i, al mateix temps, no concedim cap importància a riscos molt majors: és bastant més perillós viatjar amb cotxe que viatjar amb avió, però hi ha molta gent que condueix diàriament però evita els avions…