binocle


Vaig arribar amb la maleta de vint quilos i pocs llibres a l’illa amb l’esperança de dues coses: veure cetacis i no marejar-me a la zòdiac. Al meu poble, vaig decidir que per al viatge cap al mig de l’Atlàntic, sense haver llegit Moby Dick, m’acompanyaria el llibre Histórias da terra e mar, de Sophia de Mello Breyner, i tres o quatre llibres més. També els apunts d’estadística, el treball sobre la reproducció dels cetacis que vaig fer en quart de carrera i alguns articles. El diccionari xicotet de quan estudiava portuguès a l’Escola Oficial d’idiomes de València i el nostre professor, gallec, ens deia que imitàrem, que la llengua s’aprenia imitant. No vaig mirar cap foto ni vídeo de les Açores perquè volia arribar i sorprendre’m. Deixí un projecte molt interessant -la tesi d’un futur màster- perquè amb aquest projecte, a València, no podia guanyar-me la vida, i passava a ser una becària amb un sou de becària quilòmetres enllà.

Tots als que havia dit que treballaria estudiant el comportament dels dofins em miraven amb fascinació i jo, que sempre he preferit les plantes, intentava explicar que el treball científic pot ser igual de motivador amb balenes o sense, que per exemple, saber com afecta l’activitat d’un cuc a la sedimentació també pot ser molt interessant. Però el cuc no fa cabrioles en aquaris, ni ha tingut una sèrie de televisió, i ningú diria que un cuc posseeix la bellesa del catxalot. El cost, però, de ser tan estimats, també és gran. De fet, el que anava a fer a les Açores -vaja, pel que estic ací- era veure l’impacte que té en els cetacis esta estima: turistes que vénen des de ben lluny per nadar amb ells en estat salvatge (els dofins, sobretot, alguns turistes també).

Els dies que no anava a la zòdiac, en els viatges amb els turistes, feia de guaita, ajudant la meua tutora i al costat d’un guaita açoreny que es dedicava a trobar dofins i balenes des de feia més de quinze anys. Sabia veure,entre les ones i els reflexos de la llum sobre l’aigua, esquitxades que marcaven el camí dels dofins i les bufades de les balenes perquè tots els alemanys, holandesos o espanyols quedaren ben contents d’haver pagat cinquanta o setanta euros i haver fet milers de quilòmetres. Jo apuntava totes les dades que veia la tutora, investigadora de la Universitat de les Açores, i els dies passaven vigilant si hi havia dofins comuns o no, i en les hores mortes, quan no hi havia més que vent o pluja, llegia les històries de terra i mar.

Ara Moby Dick aniria sobre les empreses de whale watching, abandonada ja la caça de la balena en les Açores des que es signà la convenció de Berna i amb els últims tres catxalots caçats a l’illa de Pico al 1987. Les Açores té actualment la figura del catxalot com a emblema- visible a tots els llocs, des dels pubs als centres comercials, passant per la Uni- després d’haver tingut durant un segle la fama de ser els millors baleners del món. I a la novel·la, esta Moby Dick del 2013, es parlaria dels turistes que saben de què van els programes de “swimming with dolphins” i turistes que creuen que muntaran dofins en un aquari, dels antics baleners que ara són guaites, d’empreses que no fan contractes als guies, dels salts de catxalots i de dofins a la vora de la zòdiac.

Però parle en passat perquè ara fa cosa d’un mes que no fem de guaites ni prenc dades dels dofins, perquè la mar ja té ones i pocs turistes, que el treball de camp s’ha acabat, i el que faig és el processament de dades recollides durant tot l’estiu i part de la tardor. O siga, que les úniques tonalitats de blaus que veig al treball, són les de la pantalla de l’ordinador. Torne al software R, comence amb el PAMGUARD, i intente escriure, en el temps que em queda, les meues històries de terra i mar, ja acabat el llibre de Breyner, que era també el meu lligam amb l’altre blau.

I de tant en tant, deixe de mirar la pantalla i pense en el futur. Tornaré a casa al desembre, segurament, perquè, i ho incloc en este relat de temporera de la ciència, ens han dit que la Universitat no té ni paper per al vàter (que si ho haguera sabut, en eixa maleta de vint quilos, hauria posat uns quants rotllos de paper i menys llibres). Que no sé en quin relat de Breyner podria incloure aquest detall, tan inoportú dins del romanticisme que desperta sempre la idea de la mar. Tornaré amb la mateixa maleta, els mateixos llibres una mica més usats, sense haver-me marejat a la zòdiac cap dia, vistos ja uns quants cetacis, i amb l’esperança de sempre que la temporada de la ciència en la meua vida dure un poc més. I en ma casa, si pot ser.



Maria Salvador Lluch
Assistent de recerca, Centro de Investigação de Recursos Naturais (CIRN), Açores
Text i fotografia