1

Ens despertem amb l’alarma d’un telèfon mòbil; escrivim i llegim correus electrònics en un mòbil, en una tauleta o en un ordinador; utilitzem estos mateixos dispositius per a llambregar els titulars de la premsa, seguir els nostres blocs favorits, veure vídeos i consultar els nostres comptes de twitter, facebook o linkedin…
En el numero de Juliol/Agost de 2008, la revista “The Atlantic” va publicar l’article “Is Google making us stupid?”.  El seu autor, Nicholas Carr, és un escriptor especialitzat en tecnologia, cultura i economia. En 2010, Carr va desenvolupar aquestes idees en el llibre “The shallows: What the Internet is doing to out brains” (“Superficials. Què està fent Internet amb les nostres ments?”, publicat per Taurus). Aquest llibre va aparèixer a la llista de supervendes del diari The New York Times i va quedar finalista del Premi Pulitzer l’any 2011. La tesi que defensa Carr en aquesta obra és que l’ús d’internet pot tenir efectes perjudicials sobre el pensament en disminuir la capacitat de concentració i contemplació.
Si teniu certa soltesa amb l’anglès podeu accedir lliurement a l’article a la pàgina web de la revista “The Atlantic” i formar-vos la vostra pròpia opinió. Perquè, en aquest espai, m’agradaria comentar no tant les explicacions de Carr i el debat que es va generar, sinó els fets empírics que exposa als primers paràgrafs de l’article. El punt de partida va ser la sensació que va tenir l’autor que alguna cosa havia canviat en la seua ment: ja no pensava de la mateixa forma que abans. Va notar aquest efecte sobretot a l’hora de llegir: habitualment no tenia problemes per a submergir-se en un llibre o en un article llarg, i podia passar-se hores llegint. Però, amb el temps, la seua concentració s’havia reduït, i era incapaç de llegir més de dues o tres pàgines seguides abans de perdre el fil i cercar alguna altra cosa per a fer.
“Pense que sé el que ha passat”, escriu. Durant més de deu anys havia estat molt de temps treballant amb ordinadors i utilitzant freqüentment Internet. Per a ell, com a escriptor, la xarxa havia estat una benedicció per l’enorme quantitat d’informació a la qual va poder accedir fàcilment. Però, al mateix temps, la xarxa es va convertir en la seua principal font d’informació. I el mitjà no és neutre: Internet ha alterat la forma en la qual accedim a la informació i, també, ha alterat els nostres hàbits mentals. L’estil de presentació de la major part del contingut d’internet pot alterar significativament la capacitat de concentració a causa de les moltes distraccions que envolten sovint el contingut d’internet com, per exemple, l’hipertext.
Heu sentit alguna cosa similar al que exposa Nicholas Carr? La vostra ment està en constant alerta esperant noves píndoles d’informació? No podeu estar asseguts amb un llibre més que una estona abans d’alçar-vos per… per res? Tiraré la primera pedra: sí, jo ho he sentit. I, més enllà del que suposa per a mi i per al meu treball, em preocupa l’impacte sobre les generacions futures.
Bona part del meu entorn està format per gent dedicada a l’ensenyament en diferents nivells: infantil, primària, secundària i, també, universitat. Des de fa temps, un tema habitual de conversa és l’efecte que les noves tecnologies (videoconsoles, mòbils, ordinadors, tauletes) tenen sobre l’univers mental de les noves generacions. No sé si us sonen els conceptes de nadius i emigrants digitals. Nicholas Carr i jo, i bona part de vosaltres, si teniu més de 25 anys, entraríem dins de la categoria d’emigrants digitals: vam créixer en un univers gutenbergià amenaçat per la ràdio i la televisió, i hem emigrant cap a un univers que ens ha transformat però en el qual no acabem de sentir-nos còmodes. No obstant això, les noves generacions són nadius digitals: han jugat amb videoconsoles, mòbils, tauletes i ordinadors des de molt xicotets. Per a ells, des que tenen memòria, la principal font d’informació és una pantalla interactiva, no un llibre.
Richard Watson, en el seu llibre “Future minds. How the digital age is changing our minds, why this matters andwhat can we do about it”, enumera algunes de les característiques de l’univers mental dels nadius digitals. Són individus multi tasca, que processen la informació en paral•lel, que lligen textos de forma no lineal, i que prefereixen les imatges a les paraules. Per a ells, la memòria és alguna cosa que es troba en un disc dur, per la qual cosa no tenen necessitat de memoritzar: si necessiten informació, la cerquen a Google o Youtube. A més, usen freqüentment els dispositius digitals per a evitar la confrontació i el compromís. Pensen que, quan alguna cosa va malament, sempre poden pressionar un botó i començar de nou. Volen respostes instantànies, així com aprovació i recompenses freqüents. Les seues ments estan hiperalerta als múltiples fluxos d’informació que els envolten, però l’atenció i la comprensió sol ser superficial. Els seus cervells són àgils però no són cultes perquè ignoren el context més ampli de la informació que reben.
Al llarg dels últims anys, les primeres generacions de nadius digitals han travessat el sistema educatiu i, en aquests moments, s’estan incorporant al mercat de treball. Al llarg dels últims anys, com ja he comentat, els professionals de l’educació del meu entorn han reflexionat sobre aquesta qüestió. I, al llarg dels últims anys, ni l’administració autonòmica ni l’administració estatal han abordat aquesta problemàtica. Així que, com ha comentat el company de Pirates Javier Gómez Ferri en revisar l’esborrany d’aquest text, no podem deixar d’expressar la nostra perplexitat per com s’ha dut a terme “una reforma educativa pensant més a sostenir i promocionar ideologies passades que a preocupar-se per les implicacions i utilitats de les noves tecnologies de la comunicació i l’entorn que creen; ocultant el seu anacronisme apel•lant a paraules-mantra com innovació o qualitat, com si per posar açò en la declaració d’intencions d’una llei els subjectes que siguen educats sota ella automàticament van a ser innovadors.”