Amb tu fins a la fi del món, però amb treball

…phone couple de James Vaughan

Vas aconseguir lligar-te al cervellet del laboratori del costat. Sí, aqueix que et feia riure fins i tot quan es posava en la pissarra a escriure les diverses formes de l’equació de Dirac. Us passàveu llargues hores parlant, ell de física, tu dels sistemes biològics complexos, i llavors es produïa aqueixa màgia i éreu capaços d’arribar a la unificació. Aquelles converses us van ajudar a seguir avant amb la vostra recerca, fins que vau decidir seguir junts, també fora del laboratori.

Tot aquest temps ha estat molt bonic perquè heu avançat en les vostres carreres, us compenetreu, sou capaços d’empatitzar quan hi ha nervis preparant les presentacions pels congressos, les sol·licituds de projectes enviades a últim moment i les correccions interminables de les revisions dels vostres articles científics, però sobretot us estimeu.

Llavors arriba aqueix moment en el qual ho enviaries tot a la merda, però no saps si enviaries a la merda el cervellet del que et vas enamorar o la teua futura carrera. Per què et posen entre l’espasa i la paret? Per què has d’escollir entre la teua vida professional i la teua vida personal? El seu treball o el teu? Amor o feina? I no saps què decidir, perquè podries ser la millor parella del món i sacrificar-te per l’altre, però no! Després de tirar-te tants anys fent una tesi, passar les vostres èpoques separats fent els postdocs i ara que ja teniu una edat açò semble la cançó de l’enfadós. Voleu trobar un lloc on viure junts, progressar professionalment i fer un pas avant en la vostra vida personal. Però no, contínuament és com un tu a Boston i jo a Califòrnia, o encara pitjor perquè les teues ofertes de treball estan a Suècia i les de la teua parella als Estats Units. I ara què feu? I ara què faig?

Una sessió de l’últim ESOF (EuroScience Open Forum) va posar sobre la taula els reptes als quals s’enfronten parelles d’alt nivell acadèmic que volen seguir avançant en les seues carreres sense sacrificar la seua vida personal de viure junts. Pel que sembla aquesta situació s’afronta de manera molt diferent a Estats Units i Europa. Mentre a Estats Units és un element normal que pot entrar dins de la negociació, la doble contractació ja s’elevava al 13% en els 2000, a Europa no se li presta molta atenció a aquest tema i fins i tot provoca reserves quant a possibles favoritismes. El 88% de les persones que van ser contractades en aquests processos a Estats Units no hagueren acceptat un contracte en el qual no se li trobara un lloc de treball a la seua parella. De tota manera, a Europa països com Alemanya i Suïssa han començat a sensibilitzar-se i en algunes universitats s’han creat oficines o programes dedicats a orientar a aquest tipus de parelles. A Estats Units es tendeix a cercar o crear una plaça adequada per a la parella, en contraposició a Europa que tendeix a fer un acompanyament, de manera que la parella puga trobar un treball adequat en alguna institució o empresa de la ciutat o voltants.

Després de tot açò ja no sé si va ser tan bona idea el que et lligares al cervellet. Hauríem d’anar amb compte de qui ens enamorem? Les universitats i centres de recerca haurien de veure aquests casos com una oportunitat d’atracció de talent? Si la meua parella no estiguera altament qualificada també la universitat hauria d’ajudar-me a trobar-li treball? Què fem amb l’amant? Per ventura no passa el mateix amb altres professionals que no siguen científics? En aquesta situació hauria de cercar institucions sensibilitzades amb aquesta possibilitat? Solament trobaria la solució en grans ciutats o universitats amb un ampli rang de facultats? … Tu què faries: amor? treball? contracte dual?

Ref: Elisabeth Pain (2014) Dual-career couples at ESOF. Career Magazine, Science: July 24