Mens sana in corpore sano

A love sick man taking some of Doctor Hymen’s pills to try and cure himself. Wellcome Images

Per a tornar a competir el metge em va receptar unes sèries d’estiraments que havia de fer abans i després de l’exercici físic, a més de posar-me borses de gel en els genolls. De fet va sorgir efecte i en poques setmanes ja tenia una elasticitat que mai tornaré a recuperar. Si l’objectiu era guanyar partits era necessària l’estratègia, així que quan arribava a casa solia estudiar els moviments que havíem de fer en cadascuna de les tàctiques. Després de l’exercici físic era necessari recuperar forces, anaven molt bé les begudes isotòniques o la més socorreguda aigua amb sucre i llimona.

Però clar, una cosa és l’esport amateur i una altra molt diferent l’esport d’elit. Et va la vida en superar-te, per a açò forces el teu cos al límit, has de superar també als teus contrincants en el que sembla una guerra sense fi, i para açò potser siga necessària una xicoteta ajudeta. Au, què més dóna, una mica d’aqueix medicament no acceptat per la regulació internacional i podràs trencar la barrera humana física. I fins a ací va arribar l’ambició de ser els més ràpids o de ser els més forts, perquè llavors ens fan un control antidopatge sorpresa i ens han caçat.

Mens sana in corpore sano
Sàtira X, Juvenal

Què passa amb la ment? Naixem i els estímuls ens envolten a borbollons, fins i tot abans de nàixer no solament estem exposats sinó que ja reaccionem a ells. Exercitem la nostra ment contínuament, estudiem, ideem regles mnemotècniques, ens posem reptes i fins i tot a voltes se’ns poden arribar a creuar els cables o oblidar-ho tot, però res que la plasticitat cerebral no puga ajudar-nos en molts casos a recuperar parcial o totalment. Açò em recorda el lema del programa Fallo de Sistema: Hackegem la teua ment; quan anava a escola la meua manera de hackejar la meua ment era gravar la lliçó tantes vegades com fóra possible fins a omplir una cinta de cassette, llavors li donava al play, em posava a dormir. L’endemà voilà! La lliçó eixia més fluïda, encara que ja no sé si era per la meua estratègia nocturna o per les vegades que havia repetit la lliçó per a gravar-la. Però potser hi haja altres maneres d’anar més enllà del meu experiment d’estar per casa.

A voltes existeixen disfuncions que és necessari tractar-les no solament amb suport psicoterapèutic sinó també amb certs medicaments. Però què passa quan subministrem aquest tipus de fàrmacs a individus sans? Em sona a dopatge, dopatge… neuromillora… dopatge de la ment? En altres posts us puc haver mostrat fets però en aquest tema el dubte em sumeix en una sopa existencial, solament em sorgeixen preguntes i no aconseguisc decidir-me… estic a favor de l’experimentació, açò sempre, però no estic segura si vull, per portar-ho a un extrem, viure en una societat dopada. Què és la neuromillora? En què consisteix? La neuromillora implica l’ús de neurotecnologies (per exemple, substàncies psicotròpiques o dispositius d’estimulació cerebral) per a millorar la funció i rendiment cognitiu i/o del comportament quan la funció cognitiva i/o del comportament no s’han vist clínicament afectades.

Abans he utilitzat la paraula dopatge i potser no siga la més adequada, doncs porta implícita la component de competició. Si entenem la vida com a competició per principi llavors potser sí que calga regular-la i instaurar el terme dopatge, però viure requereix competir? És origen, motor o objectiu de la vida? Potser la clau està que els mitjans per a aconseguir aqueixa neuromillora puguen estar disponibles o no a tots els competidors, i si pogués o no produir efectes adversos en l’usuari. Què passa quan els nostres estudiants ja no es droguen per a fer que la festa dure més sinó per a traure millors notes? Manca experimentació sobre els possibles efectes secundaris a llarg termini? Quan passem del cos a la ment, aquell desconegut, volem seguir superant els límits humans? L’adopció de l’estimulació transcranial o de medicaments psicotròpics permetran a la humanitat que puge un esglaó en la seua evolució cognitiva? Qui no adopte aquests fàrmacs o artilugis es veurà fora d’aquesta carrera? Aquest esglaó és el mateix que existeix entre els quals no beuen begudes estimulants i els que sí? Com a humans, hauríem de simplement acceptar els nostres límits? La neuromillora ens permetrà augmentar la nostra capacitat sensorial accedint a noves maneres de sentir el nostre món? Són un mitjà per a transcendir a la realitat? Qualsevol cosa que transcendisca el nostre físic o ment seria dopatge de la vida?

Podeu trobar tota la informació sobre l’ús de fàrmacs i dispositius mèdics per a neuromillora en el projecte europeu NERRI. Aquest projecte tracta de contribuir a la introducció de la recerca i innovació responsable (RRI) en el cas de la neuromillora en la Unió Europea, i a incidir en les polítiques relacionades amb les tecnologies de neuromillora. La metodologia utilitzada pretén informar i consultar tant a científics i indústria, com a la societat civil i als pacients. Addicionalment us recomane l’article Students used to take drugs to get high. Now they take them to get higher grades escrit el passat mes de febrer en el diari The Guardian i que tracta sobre les smart drugs o medicaments per a fer-nos més intel·ligents. Des que ho vaig llegir no vaig parar de fer-me preguntes. Sense poder respondre-les ni posicionar-me us deixe ací a dalt algunes dels meus dubtes i aquest espai perquè puguem debatre el tema.

When the mind is too big for the body its energy shakes the whole frame and fills it with inner disorders…when a large body is joined to a small and feeble mind…the soul is afflicted with the worst of all diseases, stupidity. There is one safeguard against both dangers, which is to avoid exercising either the body or mind without the other, and thus preserve an equal and healthy balance between them.

Timeo, Platón