Ilustración de Jen Wang

 Nota: il·lustració de Jen Wang

 Esta pasión que tenemos

por el proceso de investigación,

es un hecho que nadie puede cuestionar,

pero yo la disfrutaría más

si supiera con mayor claridad

para qué queremos el conocimiento,

y si tuviera la seguridad de que la mente

todavía es libre para saber si quiere saber.

 M’agrada la poesia d’Auden perquè és rara, perquè no rima, perquè em sembla completament sincera, com si qualsevol pensara en coses quotidianes i fos capaç de transmetre tot allò que li passa pel cap en forma de poema. Aquest fragment, concretament, pertany al poema Después de leer un manual de física moderna para niños on la comicitat, la divulgació i la reflexió es donenla mà. Llegiu açò i dieu-me si no és genial:

 El matrimonio casi nunca es una maravilla,

pero seguro que debe ser mucho peor

correr como las partículas

a miles de millas por segundo

por un universo

en donde el beso de tu amante

o bien no se notaría

o bien te rompería el cuello.

 Però si vos parle d’Auden és per les preguntes que es fa en aquest poema. Per a què volem el coneixement? És la ment lliure per saber si vol saber? El físic Richard Feynman li contestà a Auden que el coneixement el volem per poder estimar més la natura, que tothom voldria donar voltes a una flor a la mà per a veure-la des d’altres perspectives. Tot i això jo sempre em qüestione el mateix que el poeta davant un nou avanç científic, sobretot en medicina, motiu pel qual m’agrada tant la bioètica.

I ves per on que fa un temps aplegà a les meues mans, a través del pediatra del meu nen, una enquesta per a un estudi bioètic sobre el Screening Metabólico Ampliado, és a dir, i per a que ens entenem, la prova del taló. Els que sou pares ho sabeu, i els que no vos sonarà, que a tots els nadons acabats de nàixer els analitzen la sang per detectar-los hipotiroïdisme congènit i fenilcetonúria. Són malalties asimptomàtiques als nens menuts que amb un tractament precoç milloren la seua evolució, que pot aplegar al retard mental. Aquest és un dels criteris que segueix la OMS per recomanar les proves a nivell mundial, però també que el test és fiable i accessible, entre altres.

Amb tot, l’evolució tecnològica ha volgut que amb la mateixa extracció avui dia es puguen detectar més malalties, però l’ampliació d’aquestes proves no s’ha estès i només es fa a alguns països, i al nostre només a algunes comunitats autònomes. Perquè no hi ha consens? Perquè depenent de la malaltia el cost de la prova no és accessible a tots, o hi ha portadors sans, o no hi ha tractament, o fins i tot pot portar a un aïllament social. I per això l’enquesta que em feren, amb qüestions interessants que em ve de gust traslladar ací:

Es deu ampliar la prova a totes les malalties tot i que no tinguen a la actualitat un tractament efectiu? Traducció: vull saber si el meu nen està malalt tot i saber també que no el podré tractar?

Deu ser obligatori? Traducció: pot sanitat exigir-me tenir aquesta informació del meu fill encara queem negue? Estemobligats a aquesta prova per formar part d’un sistema sanitari concret?

Davant un resultat positiu, es deu informar als familiars consanguinis? Qui ho ha de fer? Traducció: tingues o no relació amb la teua família tenen dret a conèixer aquesta informació privada per afectar-los directament?

Perquè penses que la prova s’ha ampliat a llocs com els Estats Units o Alemanya? Per un interès mèdic, polític o comercial? Traducció: què en penses en realitat dels avanços en medicina? A qui beneficien finalment?

Fa uns anys, en un bar de la ciència li vaig preguntar a un dels convidats, un cardiòleg, què en pensava de la nanotecnologia quan alguns li auguraven la possible creació de nanodispositius que detectaren automàticament la quantitat de cèl·lules cancerígenes que teníem al cos en un moment determinat. Si aquestos aparells es posen a l’abast de tothom a una farmàcia, com ara la maquineta de la tensió, reflexionava jo, com anem a gestionar la paranoia col·lectiva que açò pot crear? No em contestà perquè segons ell el coneixement en matèria de salut sempre és positiu, sempre és necessari. Ho és? Imagine que si. Però no ha d’anar també acompanyat d’un treball per adaptar-lo a la societat? No patim ja un excés d’hipocondria per la quantitat d’informació que obtenim d’Internet i que no gestiona ningú? I com al vers d’Auden, ja sabem però, estem segurs de que volem saber?