[Taller didàctic al Museu i Centre d’Investigació d’Altamira]

 

Quina imatge ens ve al cap a Espanya quan pensem en el terme “turisme”? A mí se m’ocorre una estampa assolellada en la platja, amb quiosquets, grans edificacions, camps de golf, parcs temàtics i urbanitzacions que cobreixen d’un mantell de color blanc-ciment les valls de les muntanyes. Ara pensem en el bagatge cultural i, per tant, patrimonial que conserva un país com Espanya: al sud les restes d’una època d’esplendor als dies on en més de la meïtat de la seua superfície es parlava àrab, a l’est nombrosos poblats íbers s’alcen controlant planes i valls, a la façana atlàntica els monuments megalítics ens recorden els primers intents de l’ésser humà per antropitzar el paisatge i fer-lo “seu”, la màgica Galícia guarda al seu interior les restes de castres celtes, les coves de la regió cantàbrica murmuren secrets en forma de pintures rupestres que resisteixen el pas dels mil·lennis, multitut d’esglésies romàniques i gòtiques ens transporten a la societat de l’Alta i Baixa Edat Mitjana, etc. Amb aquesta enorme riquesa patrimonial, per què el turisme en aquest país, durant molts anys, s’ha enfocat majoritàriament cap al sol i la platja?

Si bé és cert que des de fa uns anys s’està treballant en un turisme alternatiu, el turisme cultural o l’arqueoturisme, queda encara molt de camí per recórrer. Determinades CC.AA. estan apostant per atraure visitants amb certes inquietuts culturals, oferint una imatge del lloc més enllà del simple oci. És el cas de la Ruta ibèrica Valenciana o la visita a les coves prehistòriques de Cantàbria. I no procedeixen només d’Alemanya o de França, sinò que aquests projectes estàn donant lloc al sorgiment d’un turisme interior provocat pel “Què fem aquest cap de setmana? He sentit que hi tenen lloc les Jornades de Portes Obertes de X jaciment arqueològic…”.

No obstant això, arran de l’assistència a unes Jornades celebrades recentment a València, dóna la sensació de que els professionals que es dediquen a activitats culturals, patrimonials i arqueològiques es debaten entre dues postures aparentment contraposades, on l’immobilisme de les quals pot ser la clau perquè aquest sector es trobe encara estancat. D’una banda, els que consideren el patrimoni com un element susceptible de ser considerat com a “paquet turístic” i, per tant, que ha de ser explotat econòmicament. D’aquesta manera, aquell patrimoni que genere beneficis econòmics tindrà major valor que aquell que no els genere. D’altra banda, els més puristes dins de la professió, que han concebut tradicionalment el patrimoni com un ens abstracte que únicament pot ser llegit per investigadors, al servei de la ciència, evitant acostar-ho a la societat sota l’argument alarmant que deu ser conservat.

Personalment, em negue a sostindre ni una ni l’altra visió. Per a començar, què és el patrimoni? Alguna cosa que, en definitiva, un poble o comunitat defineix com a tal, no allò que únicament es publica a la portada del Science. Per tant, si no hi ha divulgació social no hi ha res. Dit d’una altra manera: podem tindre conservat un poblat fortificat íber impressionant, però si no hi ha professionals capaços de fer que eixes pedres parlen només serà açò, un conjunt de pedres. Una volta li vaig sentir a algú dir que els arqueòlegs som una espècie de sociòlegs del passat i em va semblar una definició encertadíssima. D’altra banda, podem mesurar el patrimoni únicament en termes econòmics? Aquesta qüestió també sembra polèmica en el sector, implicant prioritzar els elements patrimonials ja que, òbviament, tot no es pot conservar per una qüestió de simple viabilitat. Ací és on el paper de l’arqueòleg es fa més present i on s’ha de fer una valoració objectiva de la importància històrica que el jaciment en té. Dit d’una altra manera: Si té rellevància, destinem pressupost per a la seua rehabilitació, posada en valor i difusió. Si no, no cal tindre por a realitzar simplement un bon registre de dades i interpretació, podent viatjar al passat sempre que es necessite.

Crec que aquest país ve reclamant des de fa molt de temps un tipus de turisme diferent, que complemente al ja potenciat de sol, platja i quiosquets, i considere que és una iniciativa interessant per diversos motius. En primer lloc, si superem la visió purista del “risc” a mostrar-ho i obrir-ho al públic, podrem veure-ho als temps que corren com una OPORTUNITAT (en majúscules i bona lletra) per als recursos patrimonials i per a canviar la “rajola” d’urbanització per històries del passat. En segon lloc, perquè tot monument o jaciment constitueix un espai de memòria col·lectiva per a la comunitat local i, com a tal, ha de posar-se en valor. És el cas de Castrolandín, a Pontevedra, on tots els anys el poble celebra la Nit de Sant Joan al costat del poblat cèltic. En últim lloc, perquè si el conjunt de la societat és la que manté el patrimoni, necessàriament hauria de revertir en la seua divulgació i interpretació. En aquest punt, personalment aposte per la reutilització en lloc de la congelació, donant-li una funció social que ens permeta retrobar-nos amb el nostre passat i el nostre present, encara que ens moguem sempre dins d’uns límits marcats per la preservació i la sostenibilitat. I tu, què penses sobre l’arqueoturisme?, creus que pot potenciar-se per a ser imatge turística?, quins límits n’hauria de tindre?, pot ser un complement a l’oci potenciat?, té el patrimoni una funció social?