De granissats de llima

Un dels avantatges de patir la meua ciutat a l’estiu és comprovar que el temps que tardes en bicicleta des de qualsevol punt de la ciutat a una gelateria, orxateria o similar segueix una distribució exponencial de 7 minuts de mitja. Una de les qualitats d’aquesta distribució tan simpàtica és la propietat coneguda com la falta de memòria, és a dir, la probabilitat que un ciclista que porta 2 minuts pedalant trobe una gelateria en menys de 7 minuts és equivalent al fet que el mateix ciclista la trobe en eixir de casa seua en menys de 5 minuts. Però per a mala memòria la meua que hui no parlem d’estadística, però si de gelateries en general i de granissats en particular.

L’altre dia pedalant per un barri desconegut vaig decidir celebrar l’estiu i prendre’m un granissat de llima. Al cap de 5 minuts, sense sorpreses estadístiques, vaig trobar una gelateria en la qual venien granissats de llima. La dependenta de nacionalitat xinesa, davant la meua petició tan arriscada va agafar un got de plàstic i va prémer com autòmat el botó de la fabricadora o millor dit conservadora de granissats de llima. En un arravatament de simpatia i sabent que l’estadística estava de la meua part, li vaig preguntar si venia de la regió de Qingtian, una afirmació altament probable, tan probable com que en una reunió de 50 persones almenys dues complisquen el mateix dia. Supose que la dependenta no em va entendre però és igual perquè va ser en aqueix mateix moment quan comença realment la nostra història. Mentre que un exageradament dens granissat de llima de color groc wannabe queia lliurement com una bonyiga de vaca, vaig respirar fort i per a no desesperar-me amb la meua adquisició vaig intentar pensar en coses boniques com si era veritat que l’efecte coriolis del granissat em confirmava que totes dues, la dependenta i jo, seguíem en l’hemisferi nord.

En tastar el granissat de dos euros i mig no se’m va despertar cap empremta de la meua infància guardada en el meu més que benvolgut hipocamp. Açò em va intranquil·litzar i de la meua frustració va sorgir un exabrupte cap a la dependenta amb absoluta contundència: “Açò no és un granissat de llima!”. Sóc conscient que els meus arguments no eren sòlids, sobretot perquè ni tan sols tenia en compte el sabor, si no simplement allò que no havia provocat en mi. Els seus arguments en canvi foren encara pitjors: “Açò és un granissat de llima perquè la gent paga per açò i no es queixa, a més està ben preparat perquè la màquina està en automàtic”.

Per als quals heu patit algun rebuig de propostes d’article per part d’alguna revista de recerca sabreu bé que cada sentència sense argumentar ve criticada o castigada amb el temut reject. Ni la dependenta ni jo hauríem passat la més benvolent de les revisions amb els nostres arguments sobre el ser o no ser del granissat de llima. Encara així, la dependenta em va retornar el que per a ella supose que serien ja molts iens i jo em vaig quedar per poc temps sense granissat (recordeu el tema de la memòria de la distribució exponencial). Però el pitjor de tot va ser que em va sorgir una pregunta que no em deixa gaudir de les meues vacances: Què passaria si en la vida real les nostres sentències com en els nostres articles foren científicament revisades en tot moment?