Plants Can ‘Talk’ To Each Other by Clicking Their Roots

Plants Can ‘Talk’ To Each Other by Clicking Their Roots

Depén de qui mirem, vivim massa de pressa o massa lentament. El temps geològic ens és desconegut i inintel·ligible. El temps de les plantes és un altre: per als nostres ulls no es mouen, veiem que s’han mogut després. Per això, potser, les fulles que cacen animals de la carnívora Nepenthes o la rapidesa de la Mimosa Pudica, la sensitiva, ens fascinen, el moviment se’ns fa fàcilment observable.

La primera filmació a intervals, o el nom en anglés, time-lapse, mostra el moviment de les plantes. L’any 1898, el fisiòleg alemany William Pfeffer va gravar el creixement i la floració de les tulipes, els ritmes diürns i nocturns del Desmodium, la germinació de les faves, i el moviment per assolir la verticalitat de la balsamina (un moviment que es coneix com a geotropisme) en una gravació de trenta-dues hores que veiem en uns pocs segons.

Wilhem Pfeffer – Plant Movement

Les fulles es pleguen, les tiges es tomben cap al sol, els circells es recargolen al voltant d’una canya, les arrels foraden la terra. La vida és moviment, i a vegades, s’amaga darrere d’una aparent quietud. Les plantes creixen i viuen a un altre temps i les poetes ho saben: Comparat amb mi, un arbre és immortal.[1]

Aquest problema temporal és un dels motius que, segons Mancuso, ens impedeix reconèixer a les plantes pel que són, organismes socials tan sofisticats i evolucionats com nosaltres. Aquesta aparent inactivitat, el fet d’estar subjectes a la terra, fixes com a pedres, féu que Aristòtil, el primer naturalista, considerara les plantes com a inanimades: ni moviment ni sentit, sense ànima. O que J. Gibson, el 1979, expressara que la botànica hauria d’estar més propera a la geologia que a la biologia.

A poc a poc, cada ésser viu estableix, amb el propi temps vital de coordenada, el seu món. Les arrels busquen els nutrients i l’aigua, alcen asfalt i obrin escletxes als pous en les cases de camp. Els arbres immòbils que revifen amb l’aigua.

Com dèiem, els poetes ho saben:

Un árbol anda de aquí para allá bajo la lluvia,
de prisa, ante nosotros, en lo gris derramándose.
Quita un recado. Vida extrae de la lluvia
como el mirlo en un jardín frutal. [2]

Les pedres són. Les plantes viuen. Les plantes es mouen: de fa uns anys, possiblement hi ha una línia d’investigació tan fascinant com la cerca de vida extraterrestre. La bioacústica de les plantes, dins del camp de la comunicació vegetal, és una línia emergent que estudia els sons emesos per les plantes en diferents condicions ambientals. S’estudia el soroll que produeixen les arrels quan les parets cel·lulars es trenquen i que s’ha anomenat com a clicking, la possible detecció d’aquest click per les plantes veïnes o pels altres àpex radicals de la mateixa planta i la detecció de freqüències sonores per les plantes i les diferents respostes de l’organisme a aquestes vibracions.

Hi ha animals que compten amb sentits que a nosaltres ens són estranys, terrestres però aliens, com és l’ecolocalització de les rates penades, i tan estrany com aquesta manera de sentir el món, ens sembla que les plantes siguen capaces de percebre el so: s’ha vist com les arrels, la part hipogea, sota terra, de la planta, es dirigeixen cap a les fonts de so que emeten a freqüències baixes, entre 100 i 500 Hz. Una atracció que encara s’estudia, i que el mateix Mancuso, durant la conferència del passat març a Barcelona al festival Kosmopolis, va oferir una possible explicació: la freqüència típica de l’aigua que corre és de 220 Hz.

Aquesta explicació, realment, va vindre d’una de les investigadores en aquest camp, Monica Gagliano. Juntament amb altres investigadors van realitzar un experiment per investigar el mecanisme pel qual les arrels poden sentir i localitzar l’aigua. Usaren com a planta model Pisum sativum. Van descobrir ue les arrels localitzaren la font d’aigua per les vibracions de l’aigua corrent per les pipetes, fins i tot encara que no hi haguera humitat al sòl. S’ha suggerit que els gradients acústics permeten a les arrels detectar la font d’aigua a distància, mentre que el gradient d’humitat serveix per a localitzar-la més acuradament. Hi ha, però, científics que rebaten aquesta comunicació: la detecció podria ser només una resposta mecànica a la vibració física del medi. Perquè, tal com diuen a un estudi que revisa la investigació de Gagliano, l’estudi de l’ús i la producció potencial dels sons per les plantes proveeix una oportunitat fantàstica per prendre l’enfocament tradicional de l’etologia de Tinbergen, però són senyals acústics intencionals o, tal com diu l’article, els sons de lees plantes són com el xiulit del vent quan passa entre les branques del salze: important per a nosaltres, però sense gens d’interés per a les plantes?

De fet, Stefano Mancuso utilitza freqüentment la paraula intenció per parlar de les activitats de les plantes. De manera oposada, Frans de Waal, important etòleg animal, debat i argumenta la utilització d’aquest terme per parlar dels animals a un dels seus llibres, Tenim suficient intel·ligència per a entendre la intel·ligència dels animals? Sembla que el rigor amb l’ús de termes cognitius és diferent en aquests dos camps, i hi ha etòlegs que ja n’han parlat.

«Les plantes, de ben cert, posseeixen milers d’àpex radicals, cadascun amb un centre de càlcul. L’anomenarem així perquè, fins i tot els crítics més malintencionats, s’adonen que des de Darwin ningú ha pensat o escrit que a les arrels de les plantes es trobe un cervell de veritat —en forma de nou i semblant al de l’ésser humà— que durant mil·lennis havia passat desapercebut; la hipòtesi consisteix més aviat a pensar que en l’àpex radical existeix un òrgan vegetal anàleg, dotat de moltes funcions del cervell animal. Cap motiu per escandalitzar-se’n.», del llibre de Mancuso i Viola, Sensibilidad e inteligencia en el mundo vegetal.

Hi ha un òrgan vegetal anàleg al cervell animal, escriu, provocadorament Mancuso. Provocador però no original, ja Darwin, com ell mateix diu, va parlar del cervell radical de les plantes. Els clicks que, sense voler, les arrels emeten, són detectables i provoquen respostes? Els animals no resolen els problemes, afirma l’investigador, sinó que els eviten. La raó és que poden desplaçar-se. Les plantes, que no poden desplaçar-se, per força han de resoldre’ls. Els sistemes de comunicació sofisticats ens sorprenen, encara que com més sabem de plantes i animals, no ens haurien de sorprendre tant.

Maria Salvador Lluch
Profesora Departament d’Ensenyament

[1] «Comparado conmigo, un árbol es inmortal», del poema Soy Vertical de Sylvia Plath.
[2] «Un árbol anda de aquí para allá bajo la lluvia,/ de prisa, ante nosotros, en lo gris derramándose. /Quita un recado. Vida extrae de la lluvia/ como el mirlo en un jardín frutal» del poema El árbol y la nube, de Tomas Tranströmer.

Bibliografía:
– Sensibilidad y inteligencia en el mundo vegetal, de Alessandra Viola y Stefano Mancuso, Galaxia Gutenberg.
–Tuned in: plant roots use sound to locate water