Izadi sol escapar-se de casa, encara que li resulta més fàcil quan els majors fan la becaina. L’alegria l’amara en córrer entre els bancals esclatant de llibertat. Quan surt amb el seu avi ha de caminar amb el pas calmat i no pot córrer vessant avall desafiant la gravetat en saltar de pedra en pedra. Si surt sola joguineja amb tot el que es troba pel camí, fica pals en els caus, s’apropa massa als ruscs d’abelles del Dionisio, es gronxa a les branques robustes de l’olivera de la seva tia i es fica entre les coves del molí a la recerca d’ocellets als nius; tot i que el que més li agrada és observar el verd elèctric de les mosques que voletegen sobre els cagallons dels isards. Quan va amb l’avi, el bosc i els camps prenen una altra dimensió endinsats a les seves històries i la seva saviesa. De sobte, tots aquells arbres, arbusts, herbes, bolets, insectes, aus i animals tenen nom i història, en definitiva, prenen una vida molt més real i amb menys dosi de fantasia que les que Izadi sol fabular. Caminen vorejant el cementiri per acabar travessant el riu, llavors caminoi amunt decideixen si quedar-se en el bancal de la solana o endinsar-se en una de les pinedes que envolten el poble. Quan pugen fins a l’ametller l’avi abaixa la falç de l’espatlla, cava en el lloc just i li treu un pal de regalèssia; llavors s’asseuen gronxant les cames sobre el mur mentre atalaien el poble. Des d’aquest punt s’albira el barri de l’obaga i tota la vall en la que queda enquistada el poble. Izadi esgota amb dedicació la regalèssia mentre l’avi se la posa en forma de caliquenyo per explicar-li una vegada i una altra la riquesa natural i invisible que alberga la comarca. La dolça brisa juga amb el serrell d’Izadi de la mateixa manera que ho fa amb dos núvols que es fan i es desfan, les seves existències romanen en calma fins que sonen les campanes. Izadi no entén que l’avi s’aixequi precipitadament i comenci a desfer el camí. Avi, encara no hem vist cap cabreta! L’avi entre dents i a bastants metres de distància li diu Izadi, toc a foc!

Izadi no ho sabia, però aquesta seria el darrer cop que vivia els bancals, els horts, les pollancredes, les pinedes i els alzinars tal com la van veure néixer. El toc a foc va evacuar a majors, dones i nens quan el fum començava a entrar per la canyada. En l’evacuació al poble veí Izadi xiuxiuejava al seu avi si ens evacuen a nosaltres per què no fan el mateix amb els garrics, el te de roca, les perdius, els crancs i els conillets? Joves i homes es van quedar per fer front a l’incendi encara que no van poder fer molt més que un tallafoc al voltant del poble per salvar les cases de les afamades flames. Els va costar suor i llàgrimes, moltes llàgrimes.

Anys més tard l’avi va morir i amb ell la majoria de la saviesa relacionada amb el cicle de la vida i la naturalesa que envoltava al poble. Izadi sol tornar però li envaeix la pena en adonar-se que ja no reconeix els paratges de la seva infància. Tot es va esfumar amb aquelles flames i ara se sent com un animal albí enmig d’una selva, la presa més lenta i visible. No obstant això tot no està perdut, Izadi té memòria fotogràfica i amb els anys la maduresa l’ha convertit en fotògrafa ambiental. Izadi captura pel present i la posteritat.

Izadi, aquesta nena que vol preservar el que estima podria ser Joan Costa, el fotògraf especialitzat en ciència, tecnologia i medi ambient guanyador del segon premi de la categoria Naturalesa del World Press Photo 2012 amb la seva fotografia Heteropoda, presa durant el seu enrolamient a l’expedició oceanogràfica Malaspina del CSIC. També podria ser una d’aquests científics, educadors o amants de la vida a la Terra que treballen engreixant l’arxiu digital de l’Enciclopèdia de la Vida (EOL – Encyclopedia of Life) per alimentar la consciència i comprensió de la naturalesa de la qual formem part. Tot i que podria sentir-se més seduïda per la distribució de les espècies animals i aportar informació dels seus albiraments al projecte Mapping of Life. Potser a *Izadi no la veiéssim en el camí de la carrera científica però sí estigués fascinada per l’ornitologia i acabés fent censos de nius d’orenetes dins del projecte Orenetes. De tant d’observar les aus podria haver-se enamorat dels fenòmens meteorològics i hauria instal·lat una estació meteorològica automàtica que recolliria i transmetria dades a la xarxa Meteoclimatic. D’altra banda, podria estar vivint en una zona d’alt nivell sísmic i introduiria dades de terratrèmols sentits en alguna aplicació semblant a Sismo Express, per a la vigilància del volcà de la illa del Hierro. Fins i tot que des d’aquí i en descobrir el Project Noah hagués decidit utilitzar-lo com a recurs didàctic en les seves classes de coneixement del medi, i d’aquesta manera despertar en els seus alumnes l’amor i la fascinació per la vida que els envolta compartint-la amb la resta de la comunitat.

Aquests són tan sols alguns de la infinitat de projectes de l’anomenada ciència ciutadana. Una ciència duta a terme, en part o íntegrament, per científics no professionals o amateurs, en definitiva ciutadans, en pro de l’avanç en el coneixement. Alguns d’aquests projectes, com Jorge ens comentava anteriorment, utilitzen la capacitat computacional dels nostres ordinadors per analitzar conjunts grans de dades, d’altres estan relacionats amb l’observació de la naturalesa i els seus cicles. Aprofitar el potencial que tenim com a individus de ser un punt més en les coordenades d’aquest planeta permet augmentar les mans i ulls dels quals disposen els científics per així multiplicar la capacitat de recaptar informació i ampliar el catàleg d’allò conegut. Aquesta ciència ciutadana ressorgeix amb força al costat del desenvolupament de noves tecnologies, com ara internet o aplicacions per a dispositius mòbils, per complementar la tradició oral amb l’audiovisual. L’èxit serà poder canalitzar aquest potencial en un profund coneixement del que ens envolta, perquè formem part d’això i no volem que de nou es cremi per menysteniment.

Fins a quin punt els científics poden confiar en les dades recollides pels ciutadans? Quina ajuda pot oferir el ciutadà corrent en projectes que es desplacen cap al més micro o macroscòpic? Val la pena formar un exèrcit ciutadà captador de dades? Pot ser aquesta una manera de crear noves vocacions científiques? Quin paper pot tenir la ciència ciutadana en la cohesió del territori? És garantia d’una protecció i sensibilitat cap a un entorn natural cada cop més allunyat de les urbs? Ets tu Izadi?

Perdura en el temps allò que es transmet doncs defensem el que coneixem.

Imatge: Granota al PN Aigüestortes de Eva Alloza